Catalunya comtat llarg

Feia poc que s’havia mort el dictador i a una campa prop d’Arazuri (Navarra), una concentració, prohibida per Fraga, tancava la Marxa de la Llibertat d’Euskadi.

Uns quants catalans, i un bon grapat de gent de tota la península, les illes Canàries i, fins i tot, d’Àfrica (gent del Frente Polisario), fèiem costat a les reivindicacions d’Euskal Herria. La nit anterior l’havia passat a casa d’uns companys bascos de la facultat de Bellaterra i allà, mentre ells repassaven Els segadors i jo l’Eusko Gudariak, vam construir una senyera cosint tires de roba vermella i groga.

Al matí següent, què orgullós participava jo de la marxa amb la meva bandera tot i que de tant en tant, increpat per algun xicarrón a qui els colors rojo y gualda posava nerviós, havia d’onejar-la perquè es veiessin, inequívoques, les quatre barres. Unes cent mil persones ens vam aplegar a aquell indret sota l’amenaça inquietant de la guàrdia civil i dos helicòpters que es dedicaven a fer vols rasants. Potser volien alleugerir-nos la calor d’aquell dia de finals d’agost amb els seus ventiladors gegants. Però no ho crec. Més aviat estaven molestos perquè al camp del costat, amb les garbes de les espigues de blat, un munt de xicarrons d’aquells que dèiem, havien format tres paraules que feien referència, suposadament, a l’antiquíssim ofici de les mares dels aeronautes i els seus companys d’armes.

Mentre esperàvem els parlaments dels organitzadors i l’arribada de quinze etarres estranyats a Brussel·les, que havien passat il·legalment la frontera, van anar pujant a l’escenari cantautors de diferents nacionalitats que interpretaven cançons del seus països. Representants d’Euskadi, d’Aragó, de Galícia, d’Andalusia i de Castellà Lleó (i no és conya) feien que la gent, puny en alt i en respectuós silenci, seguís el seu himne o cançó reivindicativa. Pel que fa a Catalunya, a més de llegir un missatge d’en Xirinachs, que estava empresonat, va pujar a l’escenari en Rafel Subirachs. L’entusiasme dels catalans que hi érem va ser indescriptible. Emocionats i puny alçat ens vam disposar a escoltar i cantar Els Segadors… Ai, mare. El bo d’en Subirachs, amb la seva guitarra, va decidir oferir-nos la versió “extendida”, que diuen ara de les pel·lícules, o sigui “Catalunya comptat gran”. Més de set minuts de cançó!

Passats tres minuts la gent s’aguantava el braç esquerra amb el dret… als cinc minuts de “segueu arran” el silenci respectuós es va transformar en un xiu xiu impacient on vaig captar algun comentari del tipus: “¡Joder! ¡Que pesaos estos catalanes!”. En arribar als set minuts, estic convençut que la gent buscava cordes per penjar al de la guitarra i als seus compatriotes. A la fi va acabar el suplici i els pocs que no s’havien desmaiat gairebé no podien aplaudir amb un braç adormit. I els meus amics em miraven d’una mena de manera…

P. D. Vaig pensar que allò seria la única nota discordant d’un dia històric. El que no sabia era que em faltava assistir a una càrrega brutal de la guàrdia civil i a ser detingut a Estella… però això és una altra història.

La visita inesperada

En aquell temps vivia a una urbanització aprop de Sitges però per qüestions de treball, i de teatre, havia de quedar-me moltes nits a Barcelona i la casa estava buida gairebé tots els dies feiners. Un divendres per la tarda, en arribar, vaig trobar una finestra trencada i la casa remenada. Va ser una impressió molt forta. Una sensació gairebé d’agressió física. Una profanació de la meva intimitat. És clar que això ho vaig reflexionar més tard, perquè en el moment de trobar-m’hi només se’m va acudir cagar-me en la mare que va parir l’autor de la malifeta.

Vaig intentar calmar-me, no tocar res i avisar de seguida a la policia. A casa no tenia telèfon i això què en diem mòbil encara no era d’ús comú (i per molt que us sorprengui, podíem viure sense). Vaig anar amb el cotxe a una cabina telefònica per denunciar el fet.

Els dos guàrdies municipals que van venir feien patxoca. L’un es va interessar pel meu estat d’ànim i l’altre va fer una ullada professional a l’escena del crim. Van mirar, van prendre notes, van remirar i per fi el més veterà, investit d’experiència, va emetre el seu diagnòstic. “Esto ha sio el maño*”

Vaig quedar glaçat. Pel que podia entendre es tractava d’un individu conegut i reconegut. Res del professional vestit de negre que amb moviment felins s’introdueix a casa meva en busca de caixes fortes farcides de feixos de diners, joies i accions i que, naturalment es queda amb un pam de nas. No. “Esto ha sio el maño”.

Així que vaig recuperar-me, els policies em van explicar que es tractava d’un desvagat que de tant en tant entrava a una casa buida, i durant un parell de dies menjava i bevia el que trobava i que, si no hi trobava diners en efectiu, no acostumava a endur-se res.

No diré que vaig sentir una sobtada simpatia pel meu violador (ep! domiciliari) però sí que es va apaivagar una mica el meu furor i més quan després de repassar la casa vaig veure que, al marge de remenar-ho tot, les úniques coses que li van semblar de profit van ser uns botons de puny d’or, un encenedor de plata i una jaqueta de pell que em feia molta peça (val a dir que va tenir el detall de deixar-me a canvi els pingos que duia posats) i en canvi no va tocar unes joguines antigues que tant m’estimo. El pitjor de tot van ser els danys col·laterals, doncs vaig ser jo qui va buidar mitja casa. Vaig llençar la roba de llit on s’havia estirat, tot el menjar que quedava, tots els plats i gots de la cuina, totes les ampolles de licor, i tot allò que podia haver tocat, inclòs un sofà on s’havia arraulit per veure la tele tapat amb una manta.

P. D. Més d’una vegada se’m va passar pel cap, deixar un esmòquing a l’armari. Potser si em tornés a visitar el maño i me’l canviés per la seva roba, podria identificar-lo fàcilment… Des d’aleshores, quan no trobo alguna cosa penso: “Esto ha sio el maño”.

* El policia em van dir un altre gentilici, però no m’agradaria senyalar a algú que potser s’ha redimit.