Feia poc que s’havia mort el dictador i a una campa prop d’Arazuri (Navarra), una concentració, prohibida per Fraga, tancava la Marxa de la Llibertat d’Euskadi.
Uns quants catalans, i un bon grapat de gent de tota la península, les illes Canàries i, fins i tot, d’Àfrica (gent del Frente Polisario), fèiem costat a les reivindicacions d’Euskal Herria. La nit anterior l’havia passat a casa d’uns companys bascos de la facultat de Bellaterra i allà, mentre ells repassaven Els segadors i jo l’Eusko Gudariak, vam construir una senyera cosint tires de roba vermella i groga.
Al matí següent, què orgullós participava jo de la marxa amb la meva bandera tot i que de tant en tant, increpat per algun xicarrón a qui els colors rojo y gualda posava nerviós, havia d’onejar-la perquè es veiessin, inequívoques, les quatre barres. Unes cent mil persones ens vam aplegar a aquell indret sota l’amenaça inquietant de la guàrdia civil i dos helicòpters que es dedicaven a fer vols rasants. Potser volien alleugerir-nos la calor d’aquell dia de finals d’agost amb els seus ventiladors gegants. Però no ho crec. Més aviat estaven molestos perquè al camp del costat, amb les garbes de les espigues de blat, un munt de xicarrons d’aquells que dèiem, havien format tres paraules que feien referència, suposadament, a l’antiquíssim ofici de les mares dels aeronautes i els seus companys d’armes.
Mentre esperàvem els parlaments dels organitzadors i l’arribada de quinze etarres estranyats a Brussel·les, que havien passat il·legalment la frontera, van anar pujant a l’escenari cantautors de diferents nacionalitats que interpretaven cançons del seus països. Representants d’Euskadi, d’Aragó, de Galícia, d’Andalusia i de Castellà Lleó (i no és conya) feien que la gent, puny en alt i en respectuós silenci, seguís el seu himne o cançó reivindicativa. Pel que fa a Catalunya, a més de llegir un missatge d’en Xirinachs, que estava empresonat, va pujar a l’escenari en Rafel Subirachs. L’entusiasme dels catalans que hi érem va ser indescriptible. Emocionats i puny alçat ens vam disposar a escoltar i cantar Els Segadors… Ai, mare. El bo d’en Subirachs, amb la seva guitarra, va decidir oferir-nos la versió “extendida”, que diuen ara de les pel·lícules, o sigui “Catalunya comptat gran”. Més de set minuts de cançó!
Passats tres minuts la gent s’aguantava el braç esquerra amb el dret… als cinc minuts de “segueu arran” el silenci respectuós es va transformar en un xiu xiu impacient on vaig captar algun comentari del tipus: “¡Joder! ¡Que pesaos estos catalanes!”. En arribar als set minuts, estic convençut que la gent buscava cordes per penjar al de la guitarra i als seus compatriotes. A la fi va acabar el suplici i els pocs que no s’havien desmaiat gairebé no podien aplaudir amb un braç adormit. I els meus amics em miraven d’una mena de manera…
P. D. Vaig pensar que allò seria la única nota discordant d’un dia històric. El que no sabia era que em faltava assistir a una càrrega brutal de la guàrdia civil i a ser detingut a Estella… però això és una altra història.