A en Terenci Miramon això del Nadal li venia gran. Li estava bé allò de l’escudella, el rostit i els torrons però li desagradaven els regals, les campanetes, els peixos bevent al riu i els reis.
La nit de Nadal, com ell no l’havia celebrada mai, va sopar i es va ficar d’hora al llit, com sempre.
Seria l’una de la matinada quan el va despertar l’únic toc profund, opac, buit i malenconiós de la UNA, mentre una intensa claror il·luminava la seva cambra. Terroritzat, amb els ulls esbatanats, va contemplar una estranya figura que tant podia ser un nen de noranta anys com un vell infant.
—Qui… ets? —va preguntar.
—Soc l’espectre del Temps passat.
I, dit això, el va agafar d’una mà i tot d’una es van trobar al bell mig d’una manifestació on la gent era reprimida a cops de porra per una policia vestida de gris. Els crits i les sirenes l’eixordaven. A través d’una densa fumerada va poder entreveure les pancartes dels manifestants on va poder llegir coses com: Volem l’Estatut, Català a l’escola, Llibertat… Les corredisses i el pànic l’envoltaven. No podent suportar-ho més, amb el ulls plens de llàgrimes va implorar:
—Pel que més vulguis espectre, treu-me d’aquí! —al moment tornava a ser al seu llit submergit en el més profund dels sons. No va ser conscient de l’estona que havia passat quan es va despertar i redreçant-se va trobar-se cara a cara amb un gegant tot xiroi, còmodament assegut als peus del seu llit.
—Soc l’espectre del Temps present —li va dir el nouvingut.
Agafant-lo de la mà el va transportar a dalt d’una talaia des d’on podia contemplar diferents escenes que es produïen al mateix temps en escenaris diversos. A la seva dreta s’estava dient una missa en honor d’un dictador mort feia més de quaranta-cinc anys. A la seva esquerra, la policia vestida de blau, atonyinava a la gent a la porta d’una escola. I, al centre, unes quantes persones estaven enganxant per les parets uns cartells que deien “El català no es toca”.
—T’has equivocat, maleït espectre! M`has tornat a portar al passat! —va cridar esverat en Terenci.
L’espectre va deixar anar una riallada esfereïdora i amb un gest brusc va llençar el seu acompanyant al llit on va quedar plorant fins que es va adormir.
En aquell mateix moment, un nou espectre va aparèixer amb la intenció de mostrar-li el futur al pobre viatger en el temps, però els dos anteriors espectres, materialitzant-se de cop, el van aturar.
—Ja n’hi ha prou! —va exclamar l’espectre del Temps present—. Què volies mostrar-li?
—Oh, ja sabeu… el de sempre per aquests barris. Manifestacions, protestes, reivindicacions… res de nou.
—Doncs deixa’l descansar i no l’amoïnem més. Prou pena té —va dir l’espectre del Temps passat. Els tres espectres es van fer fonedissos i va regnar la pau a l’estança. Hores més tard, en Terenci es va despertar descansat. No recordava res de les seves tribulacions nocturnes i estava d’un humor excel·lent. Es va llevar pensant en l’àpat nadalenc i, després de vestir-se, va sortir de casa cofoi i pensant en, si trobava una paradeta oberta, comprar un caganer d’en Xavi.
joanrosquellas 