El Conte de Nadal d’en Terenci

A en Terenci Miramon això del Nadal li venia gran. Li estava bé allò de l’escudella, el rostit i els torrons però li desagradaven els regals, les campanetes, els peixos bevent al riu i els reis.

La nit de Nadal, com ell no l’havia celebrada mai, va sopar i es va ficar d’hora al llit, com sempre.

Seria l’una de la matinada quan el va despertar l’únic toc profund, opac, buit i malenconiós de la UNA, mentre una intensa claror il·luminava la seva cambra. Terroritzat, amb els ulls esbatanats, va contemplar una estranya figura que tant podia ser un nen de noranta anys com un vell infant.

—Qui… ets? —va preguntar.

—Soc l’espectre del Temps passat.

I, dit això, el va agafar d’una mà i tot d’una es van trobar al bell mig d’una manifestació on la gent era reprimida a cops de porra per una policia vestida de gris. Els crits i les sirenes l’eixordaven. A través d’una densa fumerada va poder entreveure les pancartes dels manifestants on va poder llegir coses com: Volem l’Estatut, Català a l’escola, Llibertat… Les corredisses i el pànic l’envoltaven. No podent suportar-ho més, amb el ulls plens de llàgrimes va implorar:

—Pel que més vulguis espectre, treu-me d’aquí! —al moment tornava a ser al seu llit submergit en el més profund dels sons. No va ser conscient de l’estona que havia passat quan es va despertar i redreçant-se va trobar-se cara a cara amb un gegant tot xiroi, còmodament assegut als peus del seu llit.

—Soc l’espectre del Temps present —li va dir el nouvingut.

Agafant-lo de la mà el va transportar a dalt d’una talaia des d’on podia contemplar diferents escenes que es produïen al mateix temps en escenaris diversos. A la seva dreta s’estava dient una missa en honor d’un dictador mort feia més de quaranta-cinc anys. A la seva esquerra, la policia vestida de blau, atonyinava a la gent a la porta d’una escola. I, al centre, unes quantes persones estaven enganxant per les parets uns cartells que deien “El català no es toca”.

—T’has equivocat, maleït espectre! M`has tornat a portar al passat! —va cridar esverat en Terenci.

L’espectre va deixar anar una riallada esfereïdora i amb un gest brusc va llençar el seu acompanyant al llit on va quedar plorant fins que es va adormir.

En aquell mateix moment, un nou espectre va aparèixer amb la intenció de mostrar-li el futur al pobre viatger en el temps, però els dos anteriors espectres, materialitzant-se de cop, el van aturar.

—Ja n’hi ha prou! —va exclamar l’espectre del Temps present—. Què volies mostrar-li?

—Oh, ja sabeu… el de sempre per aquests barris. Manifestacions, protestes, reivindicacions… res de nou.

—Doncs deixa’l descansar i no l’amoïnem més. Prou pena té —va dir l’espectre del Temps passat. Els tres espectres es van fer fonedissos i va regnar la pau a l’estança. Hores més tard, en Terenci es va despertar descansat. No recordava res de les seves tribulacions nocturnes i estava d’un humor excel·lent. Es va llevar pensant en l’àpat nadalenc i, després de vestir-se, va sortir de casa cofoi i pensant en, si trobava una paradeta oberta, comprar un caganer d’en Xavi.

Ja no tenim pressa?

La puntualitat sempre ha estat una virtut i una prova d’educació. La llàstima és que amb el pas dels anys s’ha anat devaluant el costum de no fer perdre el temps al proïsme.

Ara que la tecnologia ho permet, està de moda enviar un missatge dient: “Estic arribant”, com si això exonerés de la responsabilitat d’estar robant el bé més preuat que tenen aquells que estan esperant.  Tampoc es tracta de caure en l’exageració d’aquell individu tan, però tan puntual, que corre el perill de presentar-se, qualsevol dia, a un enterrament… en vida del mort.

Aquesta introducció ve a tomb d’una inquietant noticia que vaig llegir a les acaballes del mes passat. Resulta que Esquerra Republicana de Catalunya, ara, a aquestes alçades de la pel·lícula, començarà un procés intern per reflexionar sobre “per a què” son independentistes, i sobre què volen fer amb la independència. Ara? Ja? Es tancaran els seus erudits pensaires i en dos dies trauran l’entrellat? No.

Resulta que s’hi posaran el març del 2022. No cal córrer, no prenguéssim mal, no ensopeguéssim amb alguna taula!

Per acabar-ho d’adobar, en Romeva va dir: “Volem projectar no només els reptes nacionals com a país, sinó també posar-nos al servei dels reptes globals”, i va continuar: “I, en segon lloc, fixar les línies prioritàries a 10 anys vista; i, finalment, mirar més enllà, cap a l’horitzó 2040-50”. Aquí ja vaig caure rodó!

Escolti’m, senyor Romeva… vostè està “estupendu” sense pèl però a nosaltres no ens agrada que ens el prenguin. Vostè i, si no vostè mateix, centenars de milers dels seus votants van sortir al carrer els darrers 11 de setembre amb samarretes que proclamaven:

2014: Ara és l’hora

2015: Via lliure (a la República Catalana)

2016: A punt (per a la República Catalana)

2017: Sí, Oc, Si, Yes, Oui (a la República Catalana)

2018: Directes al cim (de la República Catalana)

2019: Objectiu independència

2020: El deure de construir un futur millor/El dret a ser independents (aquest any combinant manifestació descentralitzada i virtual per culpa de la maleïda COVID)

2021: Lluitem i guanyem (la República Catalana)

Escolti’m… si fa vuit anys ja era l’hora, què punyeta heu de pensar ara? Si des de llavors, als programes electorals, us heu cansat d’assegurar que esteu per la independència, a què treu cap fer el cagadubtes ara? Us agraïm infinitament el sacrifici de la presó i l’exili… però si no ho veieu clar, si us plau, doneu el relleu a qui es vegi amb cor.

¡Hasta el infinito y más allá!… No, si us plau…