Un dels moments de la meva adolescència que recordo amb més desassossec va ser quan, tenint jo catorze anys, els meus pares van decidir canviar de domicili.
De la planta baixa, on vaig néixer, al barri de Les Corts de Barcelona, ens vam instal·lar en un pis a tocar del barri de Gràcia. Va ser una millora pel que feia a l’espai i a la comoditat per a la família però jo ho vaig viure com una terrible tragèdia. Em vaig sentir trasplantat.
De cop i volta vaig estar arrencat de l’entorn on havia passat la meva infantesa. On hi tenia els amics i els companys de jocs i de col·legi. Del camp de terra del Catalunya de Les Corts on em pelava els genolls jugant de porter i dels cinemes on anava amb la meva àvia a veure sessions de dues pel·lícules i No-Do. De la casa dels meus tiets i de la font de la placeta on ens ruixàvem a l’estiu. Del passatge on guardàvem la llenya per a la foguera de Sant Joan i de la veïna que m’agradava.
Vaig estar uns mesos agafant l’autobús, cada dissabte, per tal de poder passar unes hores amb els amics de l’antic barri, fins que aquelles trobades una mica forçades, es van anar dissolvent. També hi va ajudar que,
en el nou entorn i en el nou col·legi, través una sèrie de coneixences i noves amistats que van acabar per normalitzar el meu dia a dia.
Vaig acabar acostumant-me a aquell canvi com no podia ser d’una altra manera i ara, tants anys després, intento acostumar-me al canvi que ens ha obligat a fer la maleïda covid19. Un virus pervers que ens ha canviat la vida a tots.
I no parlo del malson que vam passar durant les llargues setmanes de confinament. Ni d’allò més terrible de tot: la pèrdua de familiars i amics. Parlo d’això que els polítics s’entesten a dir “nova normalitat”.
Nova, d’acord, però de normalitat res de res. Quina normalitat és no poder abraçar i petonejar a les persones volgudes? Quina normalitat és no poder veure amics i familiars que estan en risc? Quina normalitat és deixar de fer activitats en grup? Quina normalitat és deixar de celebrar festes o anar
a concerts i al teatre en unes condicions deplorables?
Més val fer el cor fort i conviure, amb el millor ànim possible, amb aquesta “nova realitat” a la qual hem estat trasplantats.
Una realitat que ens permeti fer la vida que tant enyorem enfortits
per aquesta experiència tan dura.
Quines ganes tinc d’enterrar aquest maleït 2020 i poder llençar les mascaretes al foc.
joanrosquellas 