Durant la dictadura salazarista a Portugal, Saramago escrivia uns articles al diari A Capital del seu país que eren un prodigi de prestidigitació literària. Entre línies deixava veure, implacable, las realitats i les misèries d’una societat oprimida i amb irònica intel·ligència sabia burlar la censura dels dictadors.
Recordo que en un d’aquells articles explicava el conte d’un home que tenia grans dificultats per caminar. La malaltia pulmonar que sofria no justificava de cap manera el patiment del seu rostre ni els sospirs de dolor ni les contorsions del seu cos. Va arribar a fer servir dos bastons per tal de poder caminar com un invàlid. Veure’l i sentir els seus gemecs, percebre el seu suplici era un espectacle que feia encongir el cor.
Un amic seu li va aconsellar que es fes visitar per un metge. Tal vegada fos un cas de reuma i un bon especialista segur que podria guarir-lo. El malalt movia el cap, gairebé plorant, ple d’una immensa aflicció i pena de si mateix però no es decidia a consultar el facultatiu. Fins que un dia, el seu amic es va impacientar i va parlar-li sense contemplacions. Això va donar resultat i dos dies desprès, el malalt dels peus el va cridar i li va dir que aniria al metge però que abans li agradaria mostrar-los-hi a ell, el seu bon conseller.
I els hi va ensenyar. Las ungles, grogues i gruixudes, que se li corbaven cap avall, contornejaven la punta dels dits i es perllongaven cap a dins clavant-se-li com ganxos de corn. L’espectacle era tant repulsiu que feia venir basques. I quan li va preguntar a aquest home adult per què no es tallava les ungles, que només aquest era el seu mal, va respondre: “No sabia que s’havia de fer”.
En aquesta història, Saramago ens enfronta amb una persona que no sap que és necessari defensar-se tots els dies de la degradació. I no era precisament en ungles en el què l’escriptor estava pensant.
Ara que s’acosten moments decisius per a tots nosaltres cal persistir, dia a dia, per tal de superar la degradació que ens han imposat durant tres-cents anys. Després de tres segles de pèrdues enfrontats al mateix contrincant, el reietó del qual duu el mateix nom que el seu ancestre (i això és una demostració de què el guionista de la nostra història és tan pèrfid com burleta), ara és el moment de donar la darrera empenta. Tots els que volem un nou país. Cadascú en la seva mesura.
No sigui cas que algun dia, algú hagi de dir amb tristor: “No sabia que s’havia de fer”.
P. D. Aquesta vegada m’he posat una mica seriós… però el moment s’ho val. Què coi!
joanrosquellas 