Avui, de sobte, he fet memòria d’algú que vaig conèixer fa molts anys…
Tots hem conegut persones que ens han deixat un bon record, i no parlo de familiars o amics, la presència dels quals és molt important a la nostra vida, no, em refereixo a uns quants coneguts amb qui, durant un període més llarg o més curt de la nostra existència, hem tingut una relació que ens ha aportat quelcom de positiu i perdurable.
Normalment, el record d’aquestes persones, i la seva influència, roman amagada al nostre inconscient fins que, per un o altre motiu, apareix de sobte i ens evoca una sensació d’agradable nostàlgia. Com la que jo he sentit avui mateix. Veureu.
Quan estudiava batxillerat, vaig tenir la sort de conèixer un professor que preferia que li diguéssim “profe” i no “senyor Ausejo”, que era com la urbanitat d’aleshores exigia que es fes.
Era un home culte, entusiasta i enamorat de la seva feina, que donava classes de Ciències Naturals, Física i Química i Matemàtiques. Respectava els alumnes i es feia respectar sense cap esforç. El seu capteniment era amable i sabia transmetre la passió per tot allò que ensenyava d’una manera admirable. Tot i que coneixia la meva inclinació per les lletres, s’estimava tant les matemàtiques i li posava tant d’entusiasme ensenyant-les que, gràcies a ell, vaig aprovar dignament una assignatura que no se’m donava gens bé i que, he de confessar, malgrat fer-la a contracor, van acabar agradant-me… una mica.
Recordo que reia a cor què vols i que fumava com un carreter, en aquells temps en què es fumava arreu. No era gaire alt, era cepat, moreno, amb el nas gros i la mirada acollidora. Li agradava el cinema francès, la cervesa belga i Brigitte Bardot.
L’escola on vaig coincidir amb ell era una acadèmia mixta on compartíem totes les activitats noies i nois: classes, esports, excursions… i la naturalitat amb què el senyor Ausejo tractava a les unes i els altres no tenia res a veure amb l’escola repressiva d’aquells anys de plom del franquisme.
Els bons records que guardo d’aquella època escolar sempre aniran associats a la figura del meu inoblidable “profe”.
És una d’aquelles persones que va ser una sort conèixer i que, vist amb ulls d’ara, hauria valgut la pena mantenir la relació i l’amistat al llarg dels anys. La llàstima és que, jovenet com era, encara no estava per aquestes coses. Això sí, per mi sempre ha estat un dels meus inoblidables.
Segur que vosaltres, si remeneu una mica el passat, també retrobareu la memòria d’algú que us han fet la vida una mica més agradable. Una veïna afectuosa, un cambrer detallista, un company de feina agradable…
Busqueu els vostres inoblidables… aquelles bones persones que, en el seu moment, es van guanyar el dret de perviure en vosaltres.
joanrosquellas 