No li diguis a la meva mare que treballo en publicitat. Ella es pensa que sóc pianista a un bordell.
Així va titular en Jacques Séguéla, un reconegut publicitari, el seu llibre més famós.
L’home va reconèixer, amb gran sentit de l’humor, la mala fama de la seva professió, bastant menys digna que amenitzar amb el piano les nits d’una trempada casa de barrets.
Però com jo no sabia tocar el piano, em vaig haver de dedicar a la publicitat. Què hi farem… perquè, ben mirat, allò de la casa de barrets no està malament del tot.
Vaig començar a malpensar que la cosa estava magre quan a la universitat, a Ciències de la Comunicació, van ajuntar els dos primers anys de carrera estudiants de periodisme i de publicitat. Gat i gos!
Segons algun company d’aula jo era, ni més ni menys, que el braç armat del capitalisme. Pobre de mi! En aquells temps ja treballava pels matins en una agència de publicitat i quan feia algun anunci de laxants o calçotets pensava què a aquest “braç armat” li havia tocat un paper força galdós.
De totes maneres em defensava dels futurs periodistes difamadors, objectant que, al menys, la meva feina deia amb claredat que era un anunci per vendre però que ells podrien mentir o desvirtuar la realitat explicant una noticia a la seva manera sense que la gent desconfiés. No els vaig impressionar gaire, però.
És clar que la publicitat té coses bones i dolentes. Com gairebé tot. Però a vegades el millor de la programació televisiva són els espots. A mi m’ho fan passar molt bé i em diverteixen molt els eufemismes que fan servir els companys de feina per dir les coses amb suavitat…
Ja no ens guareixen el restrenyiment… ens afavoreixen el trànsit intestinal. Ja no tenim arrugues… tenim línies d’expressió. Ja no necessitem un somier i un matalàs… necessitem un equip de descans… Uix!
I és que estem envoltats de metàfores. A la vellesa li diuen: tercera edat, a la guerra: conflicte armat, als morts civils: danys col·laterals, als geriàtrics: residències…
Però on la creativitat deixa en bolquers als publicitaris, i al públic en general, és al món de la política. Millor dit, de la mala política. Aquests sí que en saben de fer eufemismes. I no amables com els dels anuncis, si no amb un cinisme que espaterra.
Si en Zapatero deia allò de “la desaceleración del crecimiento” per no dir crisi i en Mas al copagament li deia “Tiquet moderador sanitari”, aquests d’ara els han superat amb escreix.
Al jovent que marxa a l’estranger per falta de feina li diuen “movilidad exterior”, a l’acomiadament “flexibilidad del mercado laboral”, a la pujada de l’IVA “gravamen adicional”, per no parlar del “finiquito diferido” de la Cospedal o de la “contabilidad extracontable” d’en Bárcenas. Quins bergants!
P. D. Compte! No poso bergants i bergantes perquè el terme ja inclou els dos gèneres. I a més, una vegada se’m va escapar dir a gent de la Colau “els comuns i les comunes” i es van emprenyar…
joanrosquellas 