La meva avia paterna, una republicana de cap a peus que de tant en tant ensenyava una curiosa vessant “anarco”, sostenia que això de la política és el pitjor del món. I que podia demostrar-ho. Agafes, deia, la cosa més neta i tendre del món. La mare. Li col·loques la política al darrera… i la converteixes en una sogra!
Però el cas és que tinc alguns amics que estan implicats en això de la política.
Uns acaben d’arribar a aquest món per tal d’intentar reactivar una activitat que moltes vegades està a mig camí entre el funcionari que fitxa a l’entrada i a la sortida de l’oficina i la feina notable de fer caure murs d’injustícia que els antics habitants de despatxos oficials han construït a base de entramats i legalismes.
Altres són de la vella escola. D’aquells que després del franquisme van passar de la pancarta al despatx. O del bufet laboralista a l’escó. També n’hi ha, i aquests ja no els considero amics, què, mediocres en el seu ofici, han trobat en el sindicat el seu manà particular. I deu ser un manà de primera, no allò que els hi queia als pobres israelites famèlics.
La majoria hi posen el millor d’ells mateixos però de tant en tant em confessen que fer moure els engranatges del país, de la ciutat o del poble és molt feixuc. Jo els respecto i els admiro perquè acceptar el joc de la política i lluitar perquè el teu opositor et pugui dir a la cara allò que detestes ha de ser molt dur.
Un amic meu va participar en la refundació del Partir Socialdemòcrata de Catalunya, que a les eleccions del 1980 va fer coalició amb Esquerra Republicana, i ens va invitar a tota la colla a anar a les llistes. Com jo en això de la política, com en el futbol, sempre he tingut uns colors, vaig declinar la oferta però vaig tenir la cortesia d’aparèixer a l’acte de presentació on vaig escalar a les primeres posicions d’una altra llista: la de devoradors de canapès. Com a conseqüència de l’esforç i l’entusiasme del meu amic, la candidatura és va completar però és va donar la trista circumstància que algun candidat, que va acceptar per compromís, ni tan sols es va votar a si mateix.
Un altre em va explicar la seva experiència admirable. En el moment de confeccionar la llista d’un partit punter per a les eleccions a l’ajuntament de Barcelona, el seu nom, inesperadament, va anar sobrevivint a la ratlla censora amb la que es van anar foragitant del llistat tots aquells que per les seves amistats, històries o contactes, podien fer ombra als ocupants del pòdium. Ell, un home de bé i discret, sense amics poderosos ni enemics perillosos, va suportar els embats dels censors i va quedar en una posició discreta que el va permetre, gràcies als bons resultats electorals, entrar, absolutament sorprès, a la casa gran de la ciutat comtal com a regidor! Ell que ni tan sols tenia cara de vicepresident de res…
P.D. Darrera d’un gran home, normalment hi ha una dona… sobtada!
joanrosquellas 