El gran mestre

Encara que no me les cregui, m’agraden les llegendes urbanes pel que tenen de llavor de contes i d’històries que acabaran nodrint la cultura popular.
Una de les més conegudes explica que un esperit apareixerà si pronuncies tres vegades el seu nom.
Naturalment no em dedico a invocar esperits però la casualitat fa que, en un interval molt curt de temps, ensopegui amb un mateix nom o indret més d’una vegada i que això em faci desviar la atenció cap a aquella determinada persona o lloc.

M’ha passat fa uns dies amb José de Udaeta.

En una conversa que mantenia amb un amic, recordàvem la gran quantitat de persones que va arribar a conèixer el meu pare, entre els anys cinquanta i setanta, per aquells mons de Déu. I allà va aparèixer el nom de José de Udaeta, en aquell moment un desconegut per a mi, malgrat el seu gran reconeixement a tot Europa, especialment a Alemanya on el pare havia coincidit amb ell.

Al dia següent, vaig estar al Centre de Documentació de l’Institut del Teatre, on s’exposa la impressionat col·lecció de castanyoles del mestre. Dos-cents setanta parells de castanyoles amb tota mena de formes i de materials. Altre cop Udaeta.

Aquell mateix dia, en arribar a casa, vaig fer una cosa que hi tinc costum. Em col·loco davant de la llibreria i faig un pica pica literari, agafant un llibre i rellegint algunes pàgines a l’atzar i deixant-lo tot seguit al seu lloc per agafar-ne un altre i després un altre. Doncs aquell dia el primer o segon volum que vaig agafar va ser “El pianista cec”, d’en David Puertas, i vaig obrir-lo precisament per la pàgina on l’autor fa aparèixer al nostre mestre de la dansa i de les castanyoles.

Allà estava per tercera vegada en José de Udaeta! I, és clar, se’m va fer present del tot. No com un esperit, sinó com un record. Com un bon record.

La primera vegada que el vaig veure, passejava els seus gossos per les vinyes properes al castell de Bell Lloc on hi residia. Em van cridar l’atenció els seus pantalons estampats que li donaven un aire de vell hippy, sense treure-li, però, un bri d’elegància.
Vaig tenir el plaer de conversar més d’un cop amb aquell home afable i cordial. Sobretot quan, per qüestions teatrals, vam obrir l’església vella i ell, veí de tants anys, hi va entrar. Junts vam admirar per primera vegada el seu altar barroc.

Aquest any, amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement i dels deu anys de la seva mort, a Ribes se li va retre un merescut homenatge i al passatge que hi ha al costat del castell se li va posar el seu nom.

En l’actualitat tenim la gran sort de poder contemplar, gràcies a YouTube, l’art del gran mestre, ballarí, coreògraf i concertista de castanyoles. Fins i tot podem gaudir del deliciós fragment d’un programa televisiu on es glosa la seva figura i on el podem veure explicant el seu art, amb entusiasme colpidor i tocant les castanyoles com ningú ho havia fet mai. Us recomano que gaudiu de l’enorme mestria de qui va ser durant trenta-cinc anys el nostre bon veí.

Em consta l’interès de l’Ajuntament perquè la magnífica col·lecció de castanyoles del mestre pugui, algun dia, exhibir-se al Castell de Ribes. Seria una gran notícia poder comptar al municipi amb el més gran recull del món d’aquest instrument tant singular.

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans defineix així la castanyola: Instrument idiòfon de percussió fet de dues meitats còncaves de fusta o de vori que se subjecten als dits d’una mà i es fan petar l’una contra l’altra.

No sé a vosaltres, però a mi, tot el que sigui fer-la petar, m’entusiasma. Tant com l’art del gran mestre.

Tornar

De molt petit solia estiuejar aprop del poblet de la Franja on hi va néixer la meva mare. Al mas de l’Arboleda, la casa de lo tio Ramon i la tia Encarna, oncles de la meva mare, on hi vivien amb els seus fills: dues xiques i tres sagals, que eren els meus companys de jocs, aventures i malifetes.

Després van venir els estius a l’estranger per la feina del meu pare. Aleshores les visites als tios es van anar distanciant en el temps, cosa que passa a les millor famílies. A més a més, les trobades familiars en què coincidíem de tard en tard, es van anar produint a casa d’altres familiars i, per tant, vaig estar molts, molts anys sense tornar al mas de tants bons records.

El dia que vaig regressar a l’Arboleda havien passat més de treinta anys des de la meva última estada. Com sempre passa quan tornes a un lloc on hi has estat essent un nen, tot sembla haver-se encongit. Aquell gran casalot, l’era del davant de l’entrada, on amb l’ajut del macho es trillava el blat, l’enorme paller on amb els meus cosins jugaven a cor que vols, el forn on es coïa el pa, les coques i les casquetes, els corrals de les ovelles i de les cavalleries, i, fins i tot, la basa d’aigua on caçàvem granotes… res de tot allò coincidia, gens ni mica, amb les mides gegantines dels meus records d’infantesa.

La casa estava en molt mal estat. Los tios havien mort, dos dels cosins van marxar a Barcelona i lo Miquel, el més gran, es va fer càrrec de les terres, però li era més pràctic viure amb la seva família en una còmoda casa del poble aprop de les botigues i del col·legi pels fills, que no pas al mas.

Amb el cor encongit, vaig entrar a la gran cuina amb el foc a terra i em va semblar tornar a veure lo tio, fort i colrat pel sol, il·luminat per les llums de ganxo i el resplendor del foc, enfeinat omplint cartutxos d’escopeta per anar a caçar conills o a una raposa carnussa que per les nits se l’esmunyia al galliner. I a la tia, pastant farina o escalivant delicioses menges. Vaig pujar a l’habitació que compartia amb lo Pep i a les golfes, ara buides però abans curulles de canyissos on s’hi guardaven pomes, tomàquets, carbasses, patates i panís.

Aquest recorregut nostàlgic va arribar al seu punt àlgid quan vaig entrar al menjador. Damunt mateix de la llar de foc hi penjava emmarcada la meva fotografia vestit de primera comunió. En tots els anys que havien passat, quantes vegades vaig pensar en aquella família? Segurament moltes però tan escampades en el temps… en canvi els oncles m’havien tingut sempre present. Allò em va commoure profundament. Tornar al mas de l’Arboleda va ser tornar a mi mateix.

P. D. “Quan abandonem un indret, allà hi deixem part de nosaltres. Ens hi quedem. Encara que marxem, hi ha coses nostres que només podem recuperar si tornem a aquest lloc. Viatgem a nosaltres mateixos quan anem allà on hem recorregut un tram de la nostra vida, per molt breu que hagi estat l’estada.”
Pascal Mercier: “Tren nocturn a Lisboa”.

És bo tornar. És bo saber que hem estat estimats.