La prolífica escriptora Agatha Christie va comentar, amb un notable sentint de l’humor anglès, que allò a què es dedicava el seu home li suposava un gran avantatge. “Casa’t amb un arqueòleg. Com més vella et facis, més encantadora et trobarà”, deia.
Era una manera molt intel·ligent i divertida d’inventar un nou efecte positiu del pas del temps per afegir-lo als ja reconeguts, com l’experiència i la saviesa.
Des d’un punt de vista artístic, sempre m’han interessat els efectes que el pas del temps deixa en els objectes i en la natura. És allò que la cultura japonesa anomena wabi-sabi, una expresió intraduïble, el sentit de la qual és, wabi, que fa referència a “la bellesa elegant de la simplicitat” i sabi, que significa “el deteriorament que el pas del temps produeix”. Units en una sola paraula, aquests dos termes configuren un sentit únic i fonamental per a la tradició cultural del Japó.
En lloc de percebre el pas del temps i les inclemències naturals com una força destructiva i perjudicial, el wabi-sabi ens planteja el punt de vista contrari. Ho considera una deu de bellesa que pot apreciar-se en els grans i els petits detalls, des de l’arbre poderós que es retorça per no caure, fins a la tendra molsa que apareix a l’escletxa d’una antiga paret.
El tranquil, silenciós i permanent pas del temps sobre les coses, ja siguin naturals o artificials, crea bellesa. Crea colors, formes i textures que desafien les pautes rígides d’una estètica comunament acceptada. Fins i tot, les esquerdes o les esquinçades poden contribuir a embellir i donar personalitat a un objecte si fem que entri en joc la nostra imaginació.
Fa uns deu anys, vaig visitar una exposició que mostrava el complex món de l’obra gràfica i pictòrica del director de cinema Bigas Luna. Entre un munt de dibuixos i pintures d’una plasticitat sorprenent, el que em va fascinar va ser l’exhibició d’unes lones blanques que el cineasta havia deixat a sol i serena, durant anys, al seu hort tarragoní. El pas del temps, el vent, la pluja i el sol, les fulles seques, la terra i la pols… tot havia deixat la seva petja en aquells llenços que poc a poc havien anat adquirint una bellesa plàstica d’essència orgànica. La mà de la natura pintant el pas del temps. Una mostra de wabi-savi que em va fer connectar amb les ancestrals essències nipones.
Al marge del plaer estètic que em produeix aquesta filosofia oriental, us he de dir, en confiança, que quan em miro al mirall i copso les arrugues i les taques que el temps em va deixant com a recordatori del seu pas, he de fer uns moments de ioga, tai-txi, txi-kung, reiki i shiatsu…