L’art de la petjada del temps

La prolífica escriptora Agatha Christie va comentar, amb un notable sentint de l’humor anglès, que allò a què es dedicava el seu home li suposava un gran avantatge. “Casa’t amb un arqueòleg. Com més vella et facis, més encantadora et trobarà”, deia.

 Era una manera molt intel·ligent i divertida d’inventar un nou efecte positiu del pas del temps per afegir-lo als ja reconeguts, com l’experiència i la saviesa.

Des d’un punt de vista artístic, sempre m’han interessat els efectes que el pas del temps deixa en els objectes i en la natura. És allò que la cultura japonesa anomena wabi-sabi, una expresió intraduïble, el sentit de la qual és, wabi, que fa referència a “la bellesa elegant de la simplicitat” i sabi, que significa “el deteriorament que el pas del temps produeix”. Units en una sola paraula, aquests dos termes configuren un sentit únic i fonamental per a la tradició cultural del Japó.

En lloc de percebre el pas del temps i les inclemències naturals com una força destructiva i perjudicial, el wabi-sabi ens planteja el punt de vista contrari. Ho considera una deu de bellesa que pot apreciar-se en els grans i els petits detalls, des de l’arbre poderós que es retorça per no caure, fins a la tendra molsa que apareix a l’escletxa d’una antiga paret.

El tranquil, silenciós i permanent pas del temps sobre les coses, ja siguin naturals o artificials, crea bellesa. Crea colors, formes i textures que desafien les pautes rígides d’una estètica comunament acceptada. Fins i tot, les esquerdes o les esquinçades poden contribuir a embellir i donar personalitat a un objecte si fem que entri en joc la nostra imaginació.

Fa uns deu anys, vaig visitar una exposició que mostrava el complex món de l’obra gràfica i pictòrica del director de cinema Bigas Luna. Entre un munt de dibuixos i pintures d’una plasticitat sorprenent, el que em va fascinar va ser l’exhibició d’unes lones blanques que el cineasta havia deixat a sol i serena, durant anys, al seu hort tarragoní. El pas del temps, el vent, la pluja i el sol, les fulles seques, la terra i la pols… tot havia deixat la seva petja en aquells llenços que poc a poc havien anat adquirint una bellesa plàstica d’essència orgànica. La mà de la natura pintant el pas del temps. Una mostra de wabi-savi que em va fer connectar amb les ancestrals essències nipones.

Al marge del plaer estètic que em produeix aquesta filosofia oriental, us he de dir, en confiança, que quan em miro al mirall i copso les arrugues i les taques que el temps em va deixant com a recordatori del seu pas, he de fer uns moments de ioga, tai-txi, txi-kung, reiki i shiatsu…

La màquina del temps

No fa gaires dies vaig assistir a un plaent dinar d’amics.

Tres parelles de la mateixa generació vam compartir excel·lent menjar, bon vi i converses animades. L’amfitrió havia preparat una extraordinària selecció musical que, de fons i molt discretament, ambientava la reunió. Era la perfecta banda sonora que pertocava a aquella trobada. Cançons d’una única dècada que tots nosaltres havíem viscut amb l’apassionament i la rauxa de la joventut. Cançons que van quedar per sempre arxivades a la banda sonora personal de cadascú i que, durant el dinar, van anar fluint sense destorbar en absolut l’alegre xerradissa de la taula.

A l’hora dels cafès, quan els temes de conversa més interessants ja s’havien descabdellat del dret i del revés, la música va passar a primer pla. La majoria de les cançons que sonaven despertaven records a un o altre i, mantes vegades, a tots i cada un de nosaltres.

Estic convençut que la música és una poderosa màquina del temps que té la virtut de transportar-te al passat així que et concentres i et deixes portar per la seducció de les seves melodies i els seus versos.

Se’n parla molt, i amb tota la raó, de la gran quantitat d’efectes benèfics que escoltar música té per a la salut:

“Contribueix a reduir el dolor: alliberant endorfines que actuen com a analgèsics naturals.

Ajuda en cas de desordres neurològics: és com una gimnàstica mental que augmenta la comunicació neuronal, l’elasticitat i la plasticitat del cervell.

Enforteix el sistema immunològic: augmenta la producció de plaquetes, estimula els limfòcits i la protecció cel·lular i disminueix els nivells de cortisol que és l’hormona de l’estrès.

Augmenta l’optimisme i protegeix l’envelliment cerebral. Potencia la memòria i, activant diverses zones del cervell, fa que es processi millor la informació.

Redueix la pressió arterial i l’ansietat.”

Fantàstic! Estic contentíssim de que cada vegada que escolto música, bona música, el meu cervell i tot el meu cos rebi aquests avantatges però, a més a més, deixeu-me escoltar amb delit aquell munt de cançons que em transporten, com la prodigiosa màquina del temps que deia, als moments més íntims, agradosos i ara ja tan llunyans.

A aquells moments d’un temps passat, temps envejat.

Deixats de la mà de Déu

Vaig haver d’anar a l’Hospital Residència Sant Camil per una visita rutinària. L’obligació d’haver-me de posar, un altre cop, la maleïda mascareta em va fer reviure els dies en què, per una operació, vaig estar internat en aquell mateix centre a les acaballes de la pandemia.

Em vaig adonar de la quantitat de cartells que penjaven arreu comunicant la lluita del personal d’infermeria i reivindicant els seus drets laborals. “Encara estem així?”, vaig pensar.

Els dies en què vaig estar recuperant-me d’aquella operació, i ja fa tres anys, sentia cada tarda las seves queixes, que expressaven a les portes del centre, i em treia de polleguera la inacció de les autoritats sanitàries envers uns professionals que havien estat donant la cara per salvar a tants i tants malalts. Doncs sí, encara estem així!

La tasca de la infermera que em va atendre, el seu tracte amable i professional, em va fer pensar en aquells terribles mesos que ara ens semblen tan llunyans i en els aplaudiments diaris que dedicàvem, a les vuit en punt, al personal sanitari.

Recordeu quan, confinats a casa nostra, sortíem al balcó o a la finestra cada tarda i aplaudíem la tasca d’aquests herois? I després, què?

Afortunadament les vacunes van funcionar, nosaltres vam intentar tornar a la nostra vida quotidiana i, mentre els policies i l’exèrcit van rebre augments de salari, als sanitaris se’ls va deixar de banda. I el greuge comparatiu continua.

I és que la cosa ve de lluny. L’any 2009, Espanya va patir una de les pitjors crisis financeres recordada com “el estallido de la burbuja immobiliaria”. Calia estrènyer-se el cinturó, fins i tot nosaltres que vam pagar les conseqüències de la fal·lera dels especuladors. I com sembla ser que els catalans som els més obedients, o els més mesells de tots, l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, secundat per el seu conseller Boi Ruiz, van perpetrar la retallada a la sanitat més bestial que es recorda. Al marge de que al personal de la sanitat se li va fer una retallada salarial del 5% (que encara no s’ha recuperat!), el sistema sanitari català va perdre 2.400 professionals, més de 1.100 llits hospitalaris i es van reduir 1.500 milions del pressupost dedicat a la salut. També es va produir l’externalització (bonic exercici de cinisme per evitar dir privatització) de gran quantitat de serveis, de manera que la salut va passar a ser un negoci molt lucratiu pels de sempre. Quina casualitat que el senyor Ruiz, abans de ser conseller, era el director general de la Unió Catalana d’Hospitals, és a dir, la patronal de la sanitat privada. És la mateixa entitat que amb aquestes retallades va fer l’agost mentre que, anys i anys després, els sanitaris encara estan deixats de la mà de Déu. Redeu! Ja ho veieu: d’aquelles noces, aquests confits!

Allà, aquí i a tot arreu

Ai! Ja s’estan acabant els actes més importants de la Festa Major de Sant Pau…

Vàrem començar a gaudir de la festa d’enguany quan tot just acabàvem d’acomiadar el pobre tió apallissat i amb la panxa buida mentre rematàvem les restes de les menges nadalenques.

Ara ens queden un parell de setmanes durant les quals podrem assistir a un reguitzell d’actes que, sota el paraigües de la Festa Major, ens duran de pet al Carnaval i a la Festa Major de Santa Eulàlia. I, apa! Qui dia passa, any empeny.

I és que el riu del temps no s’atura i, si te’n descuides, t’arrossega sense contemplacions.

L’any 37 abans de Crist, Virgili ja ens ho advertia: Tempus fugit. I tenia tota la raó: Fugit a tota hòstia.

Per això està molt bé que gaudim de la festa i ens esbargim de valent perquè si et pares a pensar en com estan les coses en general, comences a esborronar-te i pots acabar amb l’aspecte d’una gallina desplomada.

No sé vosaltres, però jo estic una mica espantat. El darrer any ha passat volant i sembla que la majoria dels mortals no hem après res. És com si tots plegats estiguéssim fent una carrera boja cap a l’abisme a la velocitat d’aquest pas del temps forassenyat.

I mentrestant res no acaba de resoldre’s. Enlloc.

De la guerra d’Ucraïna gairebé ja no se’n parla i, mentre els pobres ucraïnesos reben de valent, els seus acèrrims defensors, continuen comprant, a doll, gas i petroli al bàndol enemic. I aquest, digues-li tonto, inverteix aquests diners en rearmar-se per seguir estomacant els pobres ucraïnesos. És per llogar-hi cadires… i un casc.

Cap allà, a terres de Jerusalem, on fa dos segles va ressonar precisament allò de: “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen…” els manaires palestins i els manaires jueus han perdut el senderi per complet. Segurament uns molt més que els altres. Només cal mirar el nombre de nens morts i el d’hospitals bombardejats. I no hi ha qui ho pari, malgrat que els que podrien fer-ho saben perfectament que, si no s’atura, la cosa pot embolicar-se encara molt més. 

I és que no hi ha un pam de net. Ni allà, ni aquí ni enlloc. Perquè nosaltres també estem voltats de problemes i de situacions conflictives sense resoldre. No són conflictes d’abast mundial, és clar, però ens afecten de valent en el nostre dia a dia.

Al marge de la delicada situació política, que ja fa anys que ens està fent ballar la yenka (esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrere, un, dos, tres…), hi ha tot un seguit de problemes: inseguretat, violència de gènere, extremismes, atur, discriminació, vulnerabilitat… Tot un reguitzell d’adversitats que ens envolten i que, moltes vegades, en el nostre dia a dia no se’ns fan presents, però que les arrosseguem d’un any a l’altre.

Per això, quan llegeixo o em diuen: “Any nou, vida nova”, penso que potser sí que estrenarem una nova agenda i encetarem un nou calendari, però la vida continuarà essent tan plaent o tan feixuga o com la que vàrem viure el mes passat. Per tant, cal que posem el nostre granet de sorra per contribuir a arreglar el nostre entorn social, que perseverem en les petites coses del nostre dia a dia que ens fan la vida més agradosa i en acabar, com deia en Martí i Pol, “que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”.

Adaptar-se a la sort

Un servidor de vostès va haver de servir. Vaig haver de servir a una pàtria que no és la meva. L’únic consol va ser que, almenys, aquest servei (mili en deien) el vaig fer sense haver de sortir del meu pobre país.

Així que vaig arribar, vestit de caqui, per fer els tres mesos de campament, vaig perdre el nom i vaig passar a ser el 151. Un cop em vaig instal·lar al dormitori de la companyia, vaig veure que no tindria company. Tant la taquilla del costat de la meva taquilla com el llit de dalt de la meva llitera no tenien propietari. Entre els soldats veterans corria la brama de què el 150 estava a la presó.

Aquell cop de sort de no tenir a ningú roncant al pis de dalt es va esvair de cop quan, a la primera de canvi, es va produir aquesta escena:

Sergent: ¡Atención! Del cien al ciento cincuenta… ¡Servicio cocina! 

Caporal: El ciento cincuenta no està, mi sargento.

Sergent: ¡Pues al ciento cinquenta y uno, coño!

Colló! Ja hi som. El pobre ciento cinquenta y uno, coño, que era jo, va haver de servir, no a la pàtria, sinó als afamats aspirants a soldados de élite que deia el coronel durant les seves engalipades. A mi, això de élite em sonava a una antiga sastreria del passeig de Gràcia de Barcelona.

I, quan va arribar el moment, va continuar el sainet. Sainet que, com comprendreu, a mi no em feia gens ni mica de gràcia.

Sergent: ¡Atención! Del ciento cincuenta al doscientos… ¡Servicio cocina!

151: Mi sargento, yo ya hice servicio coci…

Caporal: ¡Silencio!

151: Es que yo ya…

Sergent: ¡Silencio, coño!

Començava a estar d’aquell coño fins la gorra! De tant en tant m’havia compadit del meu company desconegut, però ara em començava a fer una mica de rabieta. Ves a saber si estava realment a la presó! Potser estava passant-s’ho d’allò més bé a qualsevol paradís desmilitaritzat, en comptes d’estar al seu lloc, com era la seva obligació, evitant-me a mi tants coños, cony!

Al llibre IV de les Meditacions, Marc Aureli va escriure: “Adapta’t a la sort que t’ha estat assignada i estima les persones amb les quals t’ha tocat viure. Però estima-les de veritat”.

Li tinc molt de respecte a la saviesa del bon emperador romà, malgrat ser pare de Còmmode, que va ser un sàtrapa però, tot i adaptar-me a la sort que em va estar assignada, a aquell sergent i a aquell caporal… que els estimi sa tia! ¡Coño!

Tardor calenta i cervesa freda

El saben aquell que diu? …que era un home que es va trobar un amic pel carrer caminant d’esma, capcot. Feia l’efecte que duia el pes del món carregat a les seves espatlles.

—Què et passa, noi? —li va demanar.

—No me’n parlis… estic desesperat, totalment destrossat… —li va contestar l’altre amb la veu trencada i sense poder mirar-lo als ulls.

—Caram, sí que la passes grossa! —es va compadir, veient el sofriment de l’amic.

—No t’ho imagines —va contestar el pobre penitent—. Veuràs… —i va començar el seu relat a batzegades i amb un fil de veu—. La meva dona… m’ha deixat, diu que ja no em suporta, ni a mi, ni a les meves manies… El meu fill gran, d’amagat nostre, va fer una plantació de marihuana a la caseta que tenim al Mongròs, i, a més d’incendiar-la, a ell l’han fotut a la presó… El meu fill petit em va deixar una nota dient que passéssim d’ell… sembla ser que es va apuntar a una secta i fa mesos que no en sé res… i la meva filla… la meva filla ha deixat els estudis, se n’ha anat de casa i s’ha embolicat amb un proxeneta que li fa de macarró…”

—Em sap molt de greu, noi… no sé pas que dir-te.

Davant de totes aquelles desgràcies, l’home no sabia què fer ni què dir per consolar-lo. —Ho sento molt, va insistir—.

—Gràcies, gràcies… —va contestar-li l’amic i, de sobte, el seu rostre va començar a reflectir una gran indignació. Feia basarda mirar-lo amb aquella ràbia i amb els ulls a punt de sortir-li de les conques… i arribant al paroxisme, va bramar:

—I saps què és el pitjor de tot’ El pitjor de tot!

—No… —va respondre aterrit el seu interlocutor.

—El pitjor de tot és aquesta puta calor que no hi ha qui l’aguanti!

Jo penso que el pobre home tenia una mica de raó, perquè tot aquest estiu i l’entrada de la tardor ha estat de rècord. Potser no un suplici tan gran com el que pateix el protagonista de la història anterior però déu-n’hi-do! Ho recordeu?

Hem passat nits tropicals sense necessitat de viatjar als tròpics llunyans ni als de Henry Miller. Hem passat nits tòrrides que no tenen res a veure amb les escenes més pujades de to d’algunes pel·lícules d’aquelles classificades X. Hem suat la cansalada de valent
i el més fotut, al menys per a mi, és que no m’ha servit de res. Espero que quan llegiu aquestes ratlles ja haurà refrescat una mica. Però, encara que sigui així, la cosa portarà cua. No n’havia prou amb la pujada del preu de l’oli per culpa de la sequera ni amb l’escadussera collita de raïm, entre altres desgràcies, que ara me n’assabento que la calor que hem patit tot aquest estiu també ha afectat les plantacions de llúpol i, per tant, la producció de cervesa! No! Això sí que no! N’hi ha per fotre el barret al foc, home! També ens apujaran el preu d’aquesta miraculosa beguda? Com podrem combatre amb garanties d’èxit la calor si ens ho posen cada vegada més difícil? Si us plau! No ens toqueu aquest bé de Déu que hauria de ser de consum obligatori i gratuït. Sí. Gratuït. Penseu que, beguda amb moderació, els seus beneficis per a la salut són enormes: és nutritiva, aporta fibra i calci, prevé l’osteoporosi i els infarts, és hidratant i antioxidant i, per tant, alenteix l’envelliment… Amb tot allò que s’estalviaria la sanitat pública ens podrien convidar a tots a unes quantes “birres” ben fresquetes i qui dia passa, any empeny!

Nous mons

L’any passat es va publicar la segona edició del llibre “Hay otros mundos, pero están en este” que aprofita, per al seu títol, sense cap vergonya, la frase del surrealista francès i primer marit de Gala Dalí, Paul Éluard.

El volum recull les teories de diversos periodistes i investigadors envers camps tan fascinants com els ovnis, les civilitzacions desaparegudes o els fenòmens paranormals.

Tots aquests són temes que en un moment o altre m’han cridat l’atenció, sobretot perquè vaig tenir la sort de conèixer i treballar una temporada amb l’Andreas Faber Kaiser, fundador de la revista “Mundo Desconocido”, escriptor i presentador de diversos programes a Catalunya Ràdio. Una autèntica autoritat en les teories dels antics astronautes. Encara em planyo de la pèrdua, maleïts trasllats, d’un dels seus primers llibres “¿Sacerdotes o cosmonautas? que em va dedicar afectuosament.

El cas és que estic convençut que, en efecte, hi ha altres mons, molts, i un d’ells el tenim només a uns sis-cents kilòmetres d’aquí. Allà és viu una realitat paral·lela, difosa per un munt de diaris, on una bandada d’ocells de ploma escriuen al dictat dels interessos dels senyors de l’altiplà. I ho fan ben a gust, tot sigui dit.

Com, si no, s’entén que facin befa d’una manifestació a Barcelona, que segons l’ANC va acollir 800.000 manifestants i segons la Guàrdia Urbana 120.000 (tant uns com els altres haurien d’aprendre a comptar). El cas és que, fossin els que fossin, érem una multitud de colló de mico. Però allà, en aquell món recondit, només van saber veure a un senyor solitari i estelat.

Ja sé que es van posar en mode metafòric, però quan els seus munten un aplec per queixar-se de qualsevol cosa que pugui afavorir els catalans, la gentada, manta vegada a cops de Photoshop, desborda las portades dels seus pamflets, i això que comparades amb les manifestacions de les Diades són com la cua del pa.

Ah, és clar! Estan enfadats perquè nosaltres volem trencar Espanya. I què? Quin mal hi ha? Que no l’han trencat ells inventant-se un nou país que es diu Madriz on totes els hi ponen, encara que les gallines siguin dels seus veïns? Un país on pots prendre’t una canya o un “cafè con leche in Plaza Mayor” i viure en llibertat, sobretots aquells que s’han posat les botes amb el totxo, la pandèmia o vivint de la funció pública. Fa molts anys que aquests paios s’han independitzat i han creat un nou món però no ho diuen.

Òndia, avui estic molt gemegaire… I això que no parlo dels països escandinaus que estan posant pegues al reconeixement del català a Europa. Quins paios… No penso tornar a l’Ikea!

P. D. Atenció a l’anunci de la segona portada del ABC… Potser esperen un “gatillazo” ?

Total, per un “piquito”…

Ja ha passat un munt de dies d’ençà que va acabar el Mundial Femení de Futbol i que, per desgràcia és recordarà més per les conseqüències esdevingudes a rel de la celebració del triomf que no pas per l’èxit extraordinari aconseguit per les seves jugadores i veritables protagonistes.

Costarà molt més recordar la bellesa de la jugada que va originar el gol de la victòria que no pas les imatges, repetides fins a l’extenuació, d’una mena de cromanyó que es va dedicar a magrejar, a petonejar (fins i tot als llavis) i a carregar-se a les espatlles a una d’elles (segurament per endur-se-la a la cova), i tot això sense rentar-se les mans després d’haver-se estat tocant la pebrotera a la tribuna de les autoritats.

Més tard, quan algú li va comentar que el seu capteniment no havia estat del tot afortunat, el paio aquest, encara amb la testosterona a tope, es va dedicar a insultar els seus crítics tractant-los de torracollons (gilipollas), tontos del cul i idiotes.

I no us penséssiu pas que l’homínid autor de totes aquestes malifetes i declaracions va ser un exaltat, algú que va saltar al camp segurament escapat d’un manicomi o de la pel·lícula “La recerca del foc” de Jean-Jacques Annaud. No! Aquella mena de neandertal evolucionat (però poc) era, ni més ni menys que l’aleshores president de la Real (això de reial que no falti) Federación Española de Futbol.

Un president amb despatx, cotxe oficial i sou de sis-cents mil euros l’any, fent aquestes coses? Per què no? Penseu que els que el van col·locar en aquest càrrec són, segurament, de la seva mateixa espècie, ètnia i tribu.

I, uns dies més tard, quan tothom estava convençut de la seva renúncia al càrrec, va el paio i, envoltat de tota la seva camarilla de ben pagats i ventres agraïts, llença el seu crit desafiant: “No voy a dimitir!”. Quatre vegades! I la seva cort de corifeus va aplaudir. Sí, sí, creieu-me. Van aplaudir.

No vull ni imaginar-me què hauria passat si el cromanyó aquell s’hagués agafat la pebrotera ben agafada mentre proferia el darrer crit:“No voy a dimitir!”. Allò hagués estat el súmmum! Segurament hauria sortit de la sala a espatlles dels seus acòlits al crit de ¡Somos campeones… por tus cojones!

Quin riure… si no fos per plorar. Que les jugadores, que les autèntiques campiones, hagin de patir el masclisme contra el que han lluitat, en el mateix moment precís en que estan celebrant el seu major triomf, és per tirar el barret al foc! Això sense comptar  tots aquells i aquelles (per desgràcia també n’hi ha) que han dit o han pensat: Total, per un “piquito”.

Ai! Inoblidable Rubianes… com m’agradaria sentir, acompanyant-te dels teus gestos tan personals, la teva opinió de los cojones d’en Rubiales… En faries tot un nou espectacle. Segur!

Per fer-s’ho mirar

Escriure un article que es llegirà una setmana després té els seus inconvenients. Si parles d’algun fet d’ara mateix, en el moment que aquest escrit arriba al lector pot estar més caducat que aquell iogurt que va quedar ocult al fons de la nevera. Per això, cal anar molt en compte de no fer el paper galdós de molts experts tertulians que, amb una seguretat que envejarien les pitonisses de l’oracle de Delfos, pronostiquen, per do profètic o per conjectura, allò que passarà i a la setmana següent es dediquen a aclarir per què no va passar allò que ells van predir.

Total, que mai expliquen per què va passar el que va passar, sinó que expliquen per què no va passar allò que ells van dir que passaria. Com deia el mestre Puyal: “S’entén això, companyes i companys?”

Ara ens trobem que el resultat de les passades eleccions a l’estat veí, en les quals estem involucrats tots nosaltres per qüestions d’imposició històrica, ha estat com si l’hagués pensat i escrit un guionista més entremaliat que el divertit Punk shakespearià d’“El somni d’una nit d’estiu”.

Només una ment, d’allò més brillant per a mi i més retorçada pels espanyols, podia imaginar-se la nova situació: la investidura de Pedro Sánchez està en mans del partit del vituperat, perseguit, investigat, insultat i escarnit president Puigdemont. Un malson fet realitat. Sublim!

D’altra banda, els independentistes ens ho hauríem de fer mirar. Perdre entre els tres partits, d’una tacada, més de set-cent mil vots, és un desastre sense precedents, agreujat per l’abstenció i el vot a les esquerres espanyolistes que ha fet que la pèrdua de vots indepes arribi al milió.

I és que aquí no se salva ni Déu.

Començant per la ridícula gestió d’ERC regalant investidures i proposant taules de diàleg a uns paios que encara riuen ara. Quan penso que, tot just estrenat el seu càrrec al partit, en Junqueras deia: “Amb els espanyols és impossible negociar”. Coi! Doncs ja veieu, així li ha anat a ell i al seu “estic convençut”. Per cert, què ha passat amb el color vermell als cartells d’ERC? Han acabat convertint la senyera en quatre barres negres… Fixeu-vos-hi si, com em penso, hi ha repetició d’eleccions.

Junts també ha perdut cent-cinquanta mil vots i la CUP ha desaparegut del mapa.

El més sorprenent és que no passa res. Ningú assumeix aquesta patacada. Ningú no ha dimitit! Ningú no plega!  Què hi foten encara aquí tots aquests venedors de fum? Bé, cal dir que, al menys, la CUP parla de re fundació… Ja és alguna cosa.

Un detall per pensar-hi:  si Catalunya fos independent i no hagués participat en aquestes eleccions, el PP i els seus amics, encara més feixistes, haurien guanyat les eleccions de carrer.

Ai, Espanya… si és que ets com ets…

Intel·ligència morta, viva o artificial?

La famosa frase:“¡Muera la inteligencia!”, que Millán Astray, fundador de la Legió espanyola, va dir-li a la cara d’Unamuno l’any 1936, ha estat recollida per un munt d’historiadors i cronistes durant més de vuitanta anys. Fa temps, però, que tota una colla de publicacions d’ideologia franquista neguen que això ho digues el seu ídol admirat i afirmen que en realitat va dir: “¡Mueran los intelectuales!” que, com podeu veure, és una cosa absolutament diferent, oi? Quin nassos.

Doncs bé, allò que el també autor del famós “¡Viva la muerte!” (quina fixació tenia aquell paio amb la mort) volia dir amb la seva famosa frase era: no pensis i tot anirà millor. Pel poder, és clar.

I és que en aquell temps, tot just començada per Franco la guerra incivil, ell veia molt clarament (a mitges però, recordeu?) que el poder seria seu i dels seus. “In saecula saeculorum” li va faltar pronosticar.

Aquelles històries que explicava l’avi en blanc i negre, tornen a l’actualitat i haurien de treure els colors a tota la trepa que ha fet els ulls grossos davant dels feixistes i, sobretot, als qui obtenen poder gràcies a la seva crossa.

I, com que es tracta d’un poder compartit, després de les municipals el PP ha cedit als seus socis de VOX (ecs), ni més ni menys que càrrecs que tenen a veure amb la cultura! I aquests paios al crit de “¡Muera la intel·ligència!” s’estan posant les botes. I com a exemple el nou president del Parlament balear. Un individu que és el campió del negacionisme (canvi climàtic, violència masclista, vacunes) i l’enemic acèrrim del feminisme, l’avortament, la comunitat LGTBI, l’eutanàsia i l’ecologia. Fins i tot està convençut que hi ha una conspiració per substituir els blancs catòlics per africans musulmans. Això per no parlar del bombero torero, ai! del conseller torero del govern valencià i del regidor de cultura de Borriana que ha cancel·lat les subscripcions de l’ajuntament a les revistes Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock i Llengua Nacional. I és que, clar, horror! estan escrites en català. O hauríem de dir en valencià? O hauríem de dir en la llengua dels Països Catalans?  

Crec que veurem coses molt grosses després de les properes eleccions. Guanyi qui guanyi Catalunya sortirà perdent. I és que ens tenen unes ganes! Tots! Uns pel que deixen fer i altres pel que ens volen fer.

Quan sento a l’Abascal parlar tan tranquil de suprimir les autonomies (per mi se les pot fotre on li càpiguen), augmentar la presència militar a tots els territoris de l’Estat i molt especialment a Catalunya, il·legalitzar l’independentisme, imposar la llengua comuna (això de comuna fa una ferum…) i eliminar la immersió lingüística… al·lucino. Aquest també és d’aquells de: “¡Muera la inteligencia!”. I quina mania amb el català!

A Catalunya, TOTHOM sap parlar el castellà, les televisions, els diaris, les ràdios, el cinema son MOLT majoritàriament en castellà. De què coi tenen por? Qui és l’oprimit? Qui és l’opressor? I, malgrat tot, hi ha una colla d’hominoides que voldrien acabar amb una llengua mil·lenària pròpia del nostre país. Deixeu en pau la immersió lingüística i deixeu-nos en pau a nosaltres.

Hi ha coses que callem per prudència o per por. I ja n’estic fins la gorra! Cal proclamar-ho. Som un país ocupat. Tenim una llengua i una cultura pròpies. Tothom, històricament, ha estat benvingut a casa nostra però aquell que vulgui acabar amb allò que ens és propi és un genocida. Al contrari que aquesta gentussa, jo crec en la intel·ligència, tot i que a vegades tinc dubtes envers la intel·ligència artificial. Ara bé, veient els polítics d’arreu, vols dir que un robot no ho faria millor que aquesta colla de mentiders i ignorants?