Heu tingut mai la sensació de que tothom està pendent de vosaltres? A mi m’ha passat més d’una vegada i segur que només era una falsa percepció meva perquè, en general, la gent acostuma a anar a la seva, però no deixa de ser un fet inquietant.
Un dia viatjava en metro i, tot i no ser una hora punta, el vagó anava gairebé ple. Vaig aixecar el cap del llibre que estava llegint per tal de confirmar que aquella era la meva parada i vaig veure un xicot que demanava almoina i que avançava en la meva direcció, sense obtenir el més mínim èxit en la seves peticions. Vaig decidir col·laborar amb el pidolaire i, a l’hora que m’aixecava per anar cap a la porta de sortida, vaig introduir la mà a la butxaca en busca de monedes. Dissortadament només en duia un parell que sumaven vint cèntims i, amb tota la bona voluntat, li vaig oferir al noi. El receptor de l’òbol va observar la minsa quantitat que descansava al palmell de la seva mà, em va mirar fixament i va exclamar un rotund ¡Te vas a arruinar! que va retrunyir per tot el vagó.
En aquell moment el metro s’havia aturat i es van obrir les portes. Vaig quedar tan parat que no vaig reaccionar a temps per contestar a l’imprecador, i vaig abandonar el vagó sentint les sagetes de menyspreu dels viatgers. “Guaita, quin paio més miserable”, deurien pensar. Pobre de mi.
I allà vaig quedar, parat a l’andana i mastegant la resposta que es mereixia el brivall. Un comboi de metro té capacitat per a unes 900 persones, encara que només hi viatgessin dos terços, si tothom li hagués donat el que jo, hagués fet uns 120 €. No està malament increpar a l’únic que ha fet el gest.
Penso en aquesta anècdota molt sovint perquè molt sovint veig gent que demana, per a ells mateixos o per a causes solidàries. Estem envoltats de peticions d’ajut, per a la Marató, per a les ONG i per a tot un munt de causes solidàries. I cooperem, i ho fem a pler perquè sabem que el nostre granet de sorra és important. Molt important. Però, compte! En el fons són els governs els que ens han penjat la llufa, passant a la societat civil la responsabilitat d’atendre els més necessitats. De sempre, la gent ha estat bondadosa i disposada a ajudar, i ho continuarà fent, però no estaria de més que els polítics anessin un pas per endavant i destinessin els recursos necessaris per allò que realment és important.
P. D. I és que la qüestió és munyir el personal. Hi havia un temps que les companyies de serveis passaven a cobrar per les cases. L’aigua, el llum, el gas, la mútua… Fins que a un espavilat se li va ocórrer, per la nostra comoditat, és clar, que tot allò ho podríem pagar pel banc. Van fotre al carrer els pobres cobradors i es van estalviar el seu sou, sense que l’usuari se’n beneficiés. Rodó!
La llàstima és que ara no podem donar les estrenes a aquells soferts cobradors.
joanrosquellas 