Per desgràcia, en aquest país nostre hi ha molta més gent que fa música que no pas escenaris on actuar, per això sempre m’he solidaritzat amb els músics de carrer o, com en aquests cas, amb els músics del metro.
L’altre dia vaig entrar a un vagó en el mateix moment que sonaven els darrers acords d’una bossa nova. La música sortia d’un amplificador que carretejava un xicot que, per les seves “rastes” i els símbols de la fulla de maria a la samarreta, feia pinta de jamaicà tot i que es va dirigir, fent us del seu micròfon, als usuaris del metro en un simpàtic castellà decorat de brasiler. Després d’agrair a l’audiència la seva col·laboració, i de tocar la fibra solidària, va iniciar la recol·lecta a la que vaig cooperar amb unes monedes. Tot seguit se’n va anar cap un altre vagó i jo em vaig asseure tot disposat a escoltar alguna altre interpretació ja que els vagons dels metros més nous no estan separats entre si i el tenia bastant aprop.
Al cap d’un moment, arrenca la música suggeridora d’una altre bossa nova. He de dir que les melodies brasileres em tenen el cor robat. Reconec la música, quina delícia, segueixo el ritme amb els ulls clucs i…
De sobte, l’interpret engega a cantar i jo pateixo la síndrome de la dona de Lot. Quedo convertit en una estàtua de sal. No em va caldre haver de girar el cap per mirar la destrucció de Sodoma, en aquest cas la immolació de una cançó de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, per quedar garratibat a l’instant. Quina fila deuria fer!
Aquell paio cantava tan malament que vaig estar a punt, tot i la meva rigidesa, d’aixecar-me i exigir-li que em tornés las meves monedes.
Aquesta desagradable sensació, que jo vaig patir una tarda al metro de Barcelona, la deuen estar patint aquests dies molts de votants dels Comuns i les Comunes. Ciutadans de bona fe que van votar a uns polítics que, arribats des de la lluita i la transgressió, en el moment de la veritat, demanen totes les garanties per no transgredir. Gent que prometia meravelloses melodies i que, a l’hora de la veritat, desafina més que el meu cantant del metro.
Jo vaig perdre unes monedes i em van torturar les orelles durant uns minuts però és molt pitjor llençar els vots i haver de aguantar-se uns quants anys.
P. D. Quan un activista d’esquerres defensa el dret d’autodeterminació de tots els pobles menys del seu, ni és activista ni és d’esquerres.
joanrosquellas 