– Fa trenta-set anys que la Generalitat de Catalunya va encetar la campanya “El català, cosa de tots”, la primera campanya institucional per sensibilitzar sobre l’ús de la nostra llengua. Una iniciativa que recollia la necessitat de preservar una llengua maltractada pel franquisme i que es va convertir en un model d’èxit malgrat els atacs del govern espanyol i de la caverna mediàtica, en el seu afany de no reconèixer la personalitat política, cultural, lingüística i nacional de Catalunya.
Doncs a aquestes alçades, quan encara la llengua que predomina al nostre país és el castellà (televisions, diaris, llibres publicats…) apareix el senyor Iceta demanant canvis a la immersió lingüística, argumentant que el nacionalisme ha manipulat el català… I tot per l’afany de guanyar quatre vots dels difunts Ciudadanos, partit del qual ja volen heretar abans d’enterrar-lo del tot.
Miri, senyor Iceta, vagi a ballar a la via, si us plau.
– “Good bye, Lenin!” és una pel·lícula tragicòmica on una dona que viu a l’Alemanya de l’Est cau en coma i desperta després de la caiguda del mur de Berlín i de la reunificació del país. Segons els metges, la més mínima excitació podria ser fatal per a la salut de la dona i, per tant, els seus fills tracten, amb grans esforços, d’ocultar-li el canvi polític. Al país veí, si algú despertés avui d’un coma produït abans de la mort de Franco, no caldrien gaires esforços per persuadir-lo que tot continuava de la mateixa manera. Veuria per televisió (en un aparell ultramodern i en colors, és clar) l’enterrament del Caudillo, amb la bandera franquista i els “Viva Franco”. I donant-li a llegir el ABC, El Mundo i La Razón veuria que poques coses han canviat: la família del dictador amb els seus títols nobiliaris, homenatges a la Falange amb salutacions feixistes i, fins i tot, anuncis (en color, oh) d’un lot de vins i caves (no catalans, és clar) amb el nom de Millán-Astray, fundador de la Legión i de la seva cabra.
– De vegades, els catalans no estem massa afortunats posant-li nom a les coses. Ens va passar amb els arxius republicans que ens van arrabassar després de la guerra i que quan vam gosar reclamar ho vam fer com a Papers de Salamanca. “Hombre, si son de Salamanca, ¿para qué los quieren?”. Segur que anomenant-los Arxius de la Generalitat o Papers catalans, els polítics espanyols s’haurien oposat de la mateixa manera, però almenys molta gent que només sent tocar campanes, no s’haurien fet la pregunteta dels nassos.
Una altra badada en qüestió de “naming” (que diuen els moderns) té a veure amb una beguda molt nostrada… Quan els francesos van dir que s’havia acabat dir-li Champagne al nostre vi escumós, els caps pensants de les famílies que remenaven les cireres van decidir dir-li Cava, malgrat l’opinió d’experts que aconsellaven, seguint l’exemple francès, batejar-lo com a Penedès o Penedès-Anoia. Em consta de bona font que quan un dels experts va assegurar: “Si li diuen Cava, fins i tot a Extremadura podran fer Cava”, les riallades dels escumosos patricis van ser d’escàndol. Ai las!
joanrosquellas 