Experts de Champions

Per fi, després de mesos i mesos, pot tornar a asseure’s a la barra del bar, demanar una cervesa i començar a opinar de qualsevol tema que es presenti: futbol, política, música, cinema, cotxes, gastronomia, famosos…

Recuperar el seu lloc prominent el fa molt feliç. Mentre ha durat la prohibició d’asseure’s a la barra, ha patit molt per no poder dirigir-se a la minsa clientela de l’establiment des d’una tribuna com cal. Ho havia de fer des d’una taula mal situada. Per fi ha recuperat el seu púlpit des d’on pot opinar de tot, amb gran convicció.

Aquest és un erudit de barra que podem trobar amb molta facilitat, perquè pràcticament cada bar en té un. És més preocupant, però, la quantitat de presumptes qualificats que pul·lulen per emissores de ràdio o platós de televisió.

I és que estem voltats d’experts. Qualsevol esdeveniment amb certa rellevància que aparegui als mitjans de comunicació sempre serà observat, tractat i debatut per algun expert. Hi ha entesos de totes les matèries que ens puguem imaginar i quan aconsegueixen que els titllin d’experts, ja poden opinar, a tort i a dret, de la seva matèria i, per què no, de qualsevol altra.

Podríem dir que l’opinador de barra juga a categoria regional i el del plató competeix a la lliga nacional de primera divisió. Però ara, els més capacitats ja poden aspirar a jugar la Champions!

Això que ara us explicaré jo no ho sabia fins avui, cosa molt natural perquè, com sabeu, jo no soc cap expert.

Resulta que existeixen els END (Expertos Nacionales Destacados) —no sé què deuen haver fet per destacar-se— que no contents de donar l’opinió i la tabarra per les espanyes, ara poden acollir-se al Programa de Expertos Nacionales en las Instituciones Europeas convocat per la Representación Permanente de España ante la Unión Europea (RPEAUE), a través de la Unidad de Apoyo para la presencia de españoles en las Instituciones de la Unión Europea (UAPEIUE) per tal de desenvolupar la seva activitat professional a les Institucions, Organismes i Agències de la Unió Europea.

Segons els convocants, això permet que s’asseguri i millori la presència d’espanyols a les institucions, la qual cosa reverteix sens dubte en assegurar i millorar la posició d’Espanya a la Unió Europea, un dels eixos fonamentals de la política exterior espanyola. Insisteixo, això ho diuen ells.

Segueixo. La selecció d’aquests Expertos Nacionales Destacados serà comunicada posteriorment a la Dirección General de Integración y Coordinación de Asuntos Generales de la Unión Europea (DGICAGUE) de la Secretaria de Estado para la Unión Europea (SEPUE), a fi d’obtenir la confirmació de l’acord i l’autorització definitiva pel trasllat dels experts escollits a la institució que correspongui, novament a través de la Representación Permanente (Unidad de Apoyo para la presencia de españoles en las Instituciones de la Unión Europea).

Perdoneu el guirigall, però estic marejat de pensar en la quantitat d’experts i no tant experts que suquen en aquest batibull…   

Us en faig cinc cèntims

L’altre dia vaig anar a Castelldefels, bonica ciutat que, malgrat estar a vint-i-dos quilòmetres de res, fa només unes quantes setmanes, amb la conya del confinament, era com si fos a tocar de Tombouctou.

Vaig decidir deixar-me prendre el pèl sense necessitat d’anar a cal barber i vaig enfilar els setze quilòmetres d’autopista dels túnels del Garraf conduint amb una cançó primaveral als llavis, la vista al front i a noranta kilòmetres clavats.

En sortir del túnel de la Penya del Llamp, el peatge de Vallcarca apareix del no res produint a ulls de l’inversor d’Abertis la mateixa sensació que viu l’assedegat tuareg en contemplar un frondós oasi.

Mentre traginava amb la targeta de crèdit, em reconfortava pensar que, des de primers d’any, la concessionària de l’autopista havia tingut la benevolència de rebaixar el preu del peatge… cinc cèntims! Ep, no rieu, que si vas i tornes te n’estalvies… deu!

Després de deixar enrere la barrera del pillatge… perdó! volia dir peatge, i submergint-me, un darrere l’altre, en la foscor amable dels túnels El Castellot, la Penya del Boc, la Ginesta i el Rat Penat, em va venir al pensament la dolorosa situació d’Abertis i els seus accionistes que tant han fet per nosaltres.

Aquesta pobra gent, que amb el seu esforç inversor van fer possible que els habitants dels pobles de la comarca del Garraf, des d’un llunyà 1992, puguem desplaçar-nos còmodament a la capital de Catalunya. La majoria per anar a guanyar-se la vida. Deixant-s’hi una part important del sou, això sí.

Però ara, des d’aquest primer d’any, ho fan amb un somriure d’etern agraïment als llavis. Al·leluia! Cinc cèntims d’estalvi. Deu, si vas i tornes! Fantàstic.

Però, malgrat les seves bones obres, la felicitat també és efímera a casa dels benefactors. Aquests esforçats prohoms diuen que van tancar l’any 2020, amb pèrdues.

Ja és mala sort que ells també hagin de patir les conseqüències de la pandèmia. Jo entenc que estiguin desconcertats. Un s’acostuma, any rere any, a guanyar milions amb una autopista amortitzada més d’una dotzena de vegades i, de sobte, pam, el calaix eixut. Això no és viure!

Ja vaig sospitar alguna cosa quan, en una aparició fugaç del pobre Florentino Pérez a televisió, vaig observar que duia un vestit una mica atrotinat. Vaja, que es veia d’una hora lluny que se’l havia posat més d’una vegada. Déu meu!

I espereu que aquí no s’acaben les calamitats d’aquesta pobra gent. A tot això, sumeu-li que el proper mes d’agost, s’eliminaran els peatges del tram català de l’AP-7 i aquesta autopista passarà a ser gratuïta. Us imagineu quina desgràcia per Abertis i tota la colla? Perquè, aquests paios quan deixen de guanyar diuen que perden i no hi ha qui els consoli.

Totes aquestes cabòries duia jo al cap, de tornada cap a casa. El meu estat d’ànim era més aviat melancòlic pensant en el mal tràngol dels nostres benefactors des de fa… vint-i-nou anys de res. Ep, i sense perdre, ni deixar de guanyar, ni una pesseta ni un euro, fins l’any passat.

Sort que molt aviat em vaig rescabalar de la tristor i vaig veure que l’esperança a casa del ric també és possible. Vaig sentir per la ràdio que el Gobierno, compensarà Abertis amb 1.291 milions per l’eliminació dels peatges de la AP-7.

És clar que els nostres protectors, amb el tito Florentino al capdavant, reclamen 4.200 milions perquè diuen que aquest darrer any ha baixat molt el trànsit i, és clar, han hagut d’acomiadar treballadors —aquests sempre beuen oli— i tal i tal… Quin paio aquest Florentino, per l’assumpte del Castor li acabarem pagant, nosaltres i els nostres fills, 1.454 milions. Si torna a sortir-se amb la seva i pinça una altra picossada, seran els nets de tota la seva colla els que aniran grassos… i els nostres els que acabaran pagant la festa. Potser un altre dia hauríem de parlar dels polítics que firmen aquests acords i als que aviat veurem fent cua a la porta d’Abertis.