Conec moltes empreses que han caigut a la trampa d’editar elles mateixes un “Newsletter”, és a dir, una publicació d’empresa. Quan algú decideix fer-ho dins de la companyia, sempre que aquesta no es dediqui a la comunicació, és clar, la cosa acostuma a anar pel pedregar. Això ha fet encunyar una famosa frase: “Vaig començar a fer un “Newsletter” per explicar que faig i ara no puc fer res perquè he de fer un maleït “Newsletter”.
M’ha fet pensar en aquesta història, la dedicació que moltes persones consagren, valgui la solemnitat del terme, a les xarxes socials. Tanta piulada, re-twitt, m’agrada, comentari, bloggada, penjada i compartició, potser no deixa temps per fer unes altres coses.
I que consti que no estic en contra de les mal anomenades (ja tenen uns anyets) noves tecnologies.
De tant en tant, gràcies al Facebook, m’he endut alguna agradable sorpresa. He contactat amb gent amb la qual feia molts anys que, per una cosa o altra, havia deixat de tractar, gairebé sempre per qüestió de trasllats, de canvis de feina o d’activitat. Amb alguns d’aquests antics amics, coneguts o saludats he pogut reprendre la relació i amb d’altres, m’ha fet content saber que estan bé i prou.
Si no se’n fa un ús obsessiu, les xarxes socials tenen certs avantatges que cal aprofitar.
Amb els amics de la xarxa, fa de bon compartir idees, noticies i afeccions i es creen agradables complicitats. I si són persones que estan relativament lluny o a l’altra punta del món, puc mantenir el contacte i saber coses d’elles, de tant en tant, de la mateixa manera que elles s’assabenten de les activitats que jo decideixo publicar.
Aquesta manera de comunicar-se està bé, i a vegades no queda un altre remei, perquè la distancia és insalvable, però a mi el què m’agrada de debò, és compartir una estona, una cafeteria i una bona xerrada amb la gent. Dissortadament tots anem molt atrafegats i, les més de les vegades, és molt difícil quedar amb els amics. Per desgràcia ja s’ha convertit en un tòpic aquella frase que s’acostuma a dir quan s’està finalitzant una conversa telefònica, “a veure si quedem un dia i fem un cafè”.
Llàstima que tothom va curt de temps, i ho entenc, però no s’ha de renunciar mai a la possibilitat d’una trobada personal, perquè el més trist que et pot passar, i a mi m’ha passat, és que algú et digui cofoi: “Ja ens veurem al Facebook”.
D’acord, ens veurem i tal vegada cliqui “m’agrada” a alguna de les teves coses, però sàpigues que si allò m’ho haguessis explicat fit a fit, t’hauria convidat a un cafè.
P. D. I ara que ja he acabat d’escriure això, vaig a posar-me una estoneta al Facebook per explicar que ja he acabat d’escriure això… Ai! No, no us amoïneu que jo controlo…
joanrosquellas 