L’incansable Coromines

El darrer cap de setmana d’abril i el dilluns 1 de maig es va celebrar la XIX Mostra Nacional de Teatre Amateur a Pineda de Mar. Una munió de teatreferits (setanta grups de teatre i milers d’espectadors) vam inundar, com cada any, aquella població del Maresme. Però no és de la meva afecció al teatre d’allò que vull parlar aquí, sinó d’un personatge cabdal de la nostra cultura: Joan Coromines i Vigneaux, treballador incansable de la llengua, que durant gairebé trenta anys ho va fer a la seva casa estudi, precisament a Pineda de Mar.

Nascut a Barcelona el 1905, estudia a la universitat d’aquesta ciutat i obté una beca per cursar estudis de llengua retoromànica a Zuric. Va acabar la seva llicenciatura a Madrid on tingué de mestre a Ramón Menéndez Pidal.

L’any 1930 treballa a l’Institut d’Estudis Catalans. Un any després publica la seva tesi doctoral: Vocabulari Aranès i començarà a treballar en la seva gran obra: l’Onomasticon Cataloniae.

A les darreries de la guerra incivil, el mestre Coromines es va exiliar a diferents països fins obtenir una càtedra a la Universitat de Chicago. Entre el 1954 i el 1957 publica el Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana.

L’any 1967 es jubila i sovinteja les seves estades entre Barcelona i Pineda de Mar, on finalment, compra un terreny i es fa construir una casa en la qual hi treballarà fins a pocs dies abans de la seva mort, l’any 1997.

Fruit de la seva exhaustiva tasca, que el porta a dedicar jornades de treball de dotze a catorze hores, l’any 1991 publica el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana que consta de deu volums i el 1994 acaba i publica la seva obra magna: l’Onomasticon Cataloniae, on hi recull i explica els topònims antics i moderns dels territoris de parla catalana: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i franja de Ponent. Per a l’elaboració d’aquesta obra, va escriure a mà més de quatre-centes mil entrades, consignades en més d’un milió de fitxes ordenades alfabèticament.

El seu capteniment absolutament catalanista el va fer rebutjar una càtedra a Madrid, una butaca a la Real Academia de la Lengua Española i la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.

Ell, que era un home que s’estimava totes les llengües, no tenia res en contra de la llengua castellana però no podia suportar el tractament que Espanya donava a la llengua catalana.

Entre obra de teatre i obra de teatre, vaig passar amb respecte per davant de la casa d’en Joan Coromines, un home savi, laboriós i auster que va saber fer més gran el nostre petit país.

I aquest de l’esquerra qui és?

Hi ha moltes cases que guarden als calaixos dels seus mobles o les seves estanteries capses de fotografies, àlbums de fotos i diapositives antigues.

Moltes d’aquestes imatges contenen alguna incògnita. Algun misteri que només podrien resoldre, en la majoria dels casos, persones que per desgràcia ja no hi són. Aquesta foto dels pares on se la deurien fer? Quin any seria? I aquest de l’esquerra qui és?

Hi havia un temps en què fer o fer-se una fotografia era una cosa especial. Una mena de ritual exclusiu per a trobades familiars, casaments, comunions, aniversaris o dies de la palma.

Afortunat aquell que hereta una capsa o un àlbum amb fotografies familiars on algú ha tingut la paciència d’escriure, al dors o al peu de les imatges, la data i el lloc on es van fer. I si, a més a més, hi ha consignat qui hi surt, ja és per llogar-hi cadires.

És clar que hi ha gent ordenada que dedica el seu temps a guardar en àlbums les imatges més preuades però, des que tots podem fer fotos a dojo amb el mòbil, la cosa és més difícil.   

Al marge dels enamorats de la fotografia de sempre que carregen amb bones màquines i  objectius poderosos, avui el comú dels mortals fem les fotos amb el mòbil. I no en fem una, no, en fem a grapats. Això de treure el telèfon de la butxaca i clicar és tan fàcil! És una pràctica molt còmoda i amb molts avantatges però també amb els seus problemes.

Al cap de l’any fem moltíssimes fotografies, la majoria de les quals no arribem a veure-les bé del tot. Una mirada a la pantalla i au. Son imatges que es quedaran a la memòria, però no a la nostra, sinó a la virtual. A la del mòbil, a la d’un llapis de memòria, a la d’un disc dur extern o en allò que en diuen el núvol.

El núvol! Com en saben, aquesta gent que ens marca el pas, d’entabanar-nos! Què bonic això del núvol! Fa que t’imaginis les teves fotografies voleiant pel cel entre volves de cotó fluix al ritme d’una simfonia de Vivaldi, quan en realitat estan entaforades, convertides en bytes, en grans servidors. Enormes ginys electrònics que consumeixen un munt d’energia i que deuen contaminar de mala manera l’entorn i els veritables núvols que ens suggereixen.

Jo no sé vosaltres, però el meu problema és que, encara que seleccioni amb molta cura un grapat de les que considero les millors imatges d’un acte o un viatge i les guardi en una carpeta (en tinc un munt), acaben, allò que deia, emmagatzemades en un aparell de memòria. Em prometo a mi mateix que un dia les faré imprimir i les guardaré en àlbums de colors on hi consignaré les dades. Per desgràcia, mai trobo el moment de fer-ho.

Ep! Fins ara! Escriure envers això, m’ha carregat les piles! Ara mateix buscaré alguna d’aquestes carpetes que conté bons records… Veiem quina? Sí, aquella! La del viatge a la Provença que… ai! Ara mateix no recordo on la vaig guardar. Encara feia servir CD’s? On els tinc? Ah, sí! A la primera estanteria de l’estudi. Òndia, i ara què? Aquest ordinador ja no té disquetera per a CD’s i la disquetera externa li vaig deixar a… Calla! Que potser les tinc en una memòria externa… O no? No, no! Ja la dec haver pujat al núvol! Vaja, ara no tinc connexió…

Sabeu què? Ja ho faré en un altre moment… o demà. Demà mateix. Sí! Millor. Però ho he de fer. Ho he de fer! Faré imprimir les fotografies més maques, les posaré en un àlbum i consignaré el dia, l’any i el lloc on es van fer i qui hi surt. No voldria pas que quan els meus fills o els nets les mirin, preguntin: I aquest de l’esquerra qui és?