El darrer cap de setmana d’abril i el dilluns 1 de maig es va celebrar la XIX Mostra Nacional de Teatre Amateur a Pineda de Mar. Una munió de teatreferits (setanta grups de teatre i milers d’espectadors) vam inundar, com cada any, aquella població del Maresme. Però no és de la meva afecció al teatre d’allò que vull parlar aquí, sinó d’un personatge cabdal de la nostra cultura: Joan Coromines i Vigneaux, treballador incansable de la llengua, que durant gairebé trenta anys ho va fer a la seva casa estudi, precisament a Pineda de Mar.
Nascut a Barcelona el 1905, estudia a la universitat d’aquesta ciutat i obté una beca per cursar estudis de llengua retoromànica a Zuric. Va acabar la seva llicenciatura a Madrid on tingué de mestre a Ramón Menéndez Pidal.
L’any 1930 treballa a l’Institut d’Estudis Catalans. Un any després publica la seva tesi doctoral: Vocabulari Aranès i començarà a treballar en la seva gran obra: l’Onomasticon Cataloniae.
A les darreries de la guerra incivil, el mestre Coromines es va exiliar a diferents països fins obtenir una càtedra a la Universitat de Chicago. Entre el 1954 i el 1957 publica el Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana.
L’any 1967 es jubila i sovinteja les seves estades entre Barcelona i Pineda de Mar, on finalment, compra un terreny i es fa construir una casa en la qual hi treballarà fins a pocs dies abans de la seva mort, l’any 1997.
Fruit de la seva exhaustiva tasca, que el porta a dedicar jornades de treball de dotze a catorze hores, l’any 1991 publica el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana que consta de deu volums i el 1994 acaba i publica la seva obra magna: l’Onomasticon Cataloniae, on hi recull i explica els topònims antics i moderns dels territoris de parla catalana: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i franja de Ponent. Per a l’elaboració d’aquesta obra, va escriure a mà més de quatre-centes mil entrades, consignades en més d’un milió de fitxes ordenades alfabèticament.
El seu capteniment absolutament catalanista el va fer rebutjar una càtedra a Madrid, una butaca a la Real Academia de la Lengua Española i la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.
Ell, que era un home que s’estimava totes les llengües, no tenia res en contra de la llengua castellana però no podia suportar el tractament que Espanya donava a la llengua catalana.
Entre obra de teatre i obra de teatre, vaig passar amb respecte per davant de la casa d’en Joan Coromines, un home savi, laboriós i auster que va saber fer més gran el nostre petit país.