Cada dia pujo o baixo pel carrer del Pi de Sant Pere de Ribes.
Des de fa un any, mal comptat, cada dia, sense faltar-ne un, quan passo per davant de can Peret Boter, els ulls se me’n van cap el cel buscant el brancatge del nostre vell i estimat arbre. Per desgràcia només trobo les restes inertes del que havia estat el pi més famós del poble… i que em perdoni el pi del Pont de la Palanca.
Fa deu anys, com passa el temps!, vam patir el primer ensurt.
Després que una de les seves branques més gruixudes s’esquincés, va caldre apuntalar-lo tot col·locant-li una crossa metàl·lica perquè el vell tronc, retorçat i xaruc, pogués aguantar el pes de la seva enorme capçada.
Hi ha un gran nombre de pobles i ciutats del nostre país on existeixen carrers i places que duen per nom el dels seus arbres emblemàtics. De l’Alzina, de la Figuera, de l’Ametller, de la Palmera… però aquests que van donar la seva personalitat als espais públics han anat desapareixen amb els anys. Per tant, eren lògics els esforços esmerçats per tal de que el nostre carrer del Pi continues gaudint del seu protagonista principal.
A poc a poc ens vàrem acostumar al seu aparatós afegitó i vam donar per bona la solució ortopèdica, fins que un maleït vint-i-set de desembre de l’any passat, l’ancià pinus halepensis no va poder resistir la forta ventada que el va esberlar i el va fer caure per sempre.
Em va agafar per sorpresa. No m’ho podia creure.
Ara, tants mesos després, comença a fer-se’m feixuga la contemplació de les dues soques mortes, la de pi i la de ferro que l’acompanya.
Com les persones estimades que han anat marxant del nostre dia a dia i de les quals guardem dolça i inesborrable memòria, així hauria d’haver estat ja la desaparició del pi del carrer del Pi.
Toca retirar les restes per tal que la seva contemplació no esborri de la nostra memòria la imatge de la seva esponerosa esplendor.
El recordo imponent i cargolat. Després, deu anys repenjat a la seva gaiata fèrria. Era paisatge, ombra, inspiració i aixoplug.
La seva copa, una gran pinzellada verda sobre les inconfusibles cases d’indians del carrer costerut. Del que havia estat el vell camí de Les Roques.
Si aclucaves els ulls des de l’altra vorera, el seu tronc cargolat prenia l’aspecte d’un drac. Un drac de morro fort, pell estriada, ull llenyós i crinera de pinassa.
A la façana de can Peret Boter hi queden els versos que en Josep Mestre li va dedicar.
…Té la soca retorçada
de forts vents i tempestats
però ell altiu els planta cara
com protegint els vianants.
I quan s’apropa l’estiu,
dins la seva gran brancada
molts moixons hi fan el niu
i canten de matinada.
Testimoni mut de Ribes
durant tants anys de nostra història
quants records té a la memòria!
Què diria si parlar pogués?