El Pi del carrer

Cada dia pujo o baixo pel carrer del Pi de Sant Pere de Ribes.

Des de fa un any, mal comptat, cada dia, sense faltar-ne un, quan passo per davant de can Peret Boter, els ulls se me’n van cap el cel buscant el brancatge del nostre vell i estimat arbre. Per desgràcia només trobo les restes inertes del que havia estat el pi més famós del poble… i que em perdoni el pi del Pont de la Palanca.

Fa deu anys, com passa el temps!, vam patir el primer ensurt.

Després que una de les seves branques més gruixudes s’esquincés, va caldre apuntalar-lo tot col·locant-li una crossa metàl·lica perquè el vell tronc, retorçat i xaruc, pogués aguantar el pes de la seva enorme capçada.

Hi ha un gran nombre de pobles i ciutats del nostre país on existeixen carrers i places que duen per nom el dels seus arbres emblemàtics. De l’Alzina, de la Figuera, de l’Ametller, de la Palmera… però aquests que van donar la seva personalitat als espais públics han anat desapareixen amb els anys. Per tant, eren lògics els esforços esmerçats per tal de que el nostre carrer del Pi continues gaudint del seu protagonista principal.

A poc a poc ens vàrem acostumar al seu aparatós afegitó i vam donar per bona la solució ortopèdica, fins que un maleït vint-i-set de desembre de l’any passat, l’ancià pinus halepensis no va poder resistir la forta ventada que el va esberlar i el va fer caure per sempre.

Em va agafar per sorpresa. No m’ho podia creure.

Ara, tants mesos després, comença a fer-se’m feixuga la contemplació de les dues soques mortes, la de pi i la de ferro que l’acompanya.

Com les persones estimades que han anat marxant del nostre dia a dia i de les quals guardem dolça i inesborrable memòria, així hauria d’haver estat ja la desaparició del pi del carrer del Pi.

Toca retirar les restes per tal que la seva contemplació no esborri de la nostra memòria la imatge de la seva esponerosa esplendor.

El recordo imponent i cargolat. Després, deu anys repenjat a la seva gaiata fèrria. Era paisatge, ombra, inspiració i aixoplug.

La seva copa, una gran pinzellada verda sobre les inconfusibles cases d’indians del carrer costerut. Del que havia estat el vell camí de Les Roques.

Si aclucaves els ulls des de l’altra vorera, el seu tronc cargolat prenia l’aspecte d’un drac. Un drac de morro fort, pell estriada, ull llenyós i crinera de pinassa.

A la façana de can Peret Boter hi queden els versos que en Josep Mestre li va dedicar.

…Té la soca retorçada

de forts vents i tempestats

però ell altiu els planta cara

com protegint els vianants.

I quan s’apropa l’estiu,

dins la seva gran brancada

molts moixons hi fan el niu

i canten de matinada.

Testimoni mut de Ribes

durant tants anys de nostra història

quants records té a la memòria!

Què diria si parlar pogués?

L’estranya parella

A finals del proppassat mes d’agost ens va deixar el gran Neil Simon.
Els que som afeccionats al teatre el coneixem prou bé i els que no també el coneixen per l’èxit de les seves comèdies; divertides, intel·ligents i amb diàlegs genials, i per les adaptacions que ell mateix va fer pel cinema, “Descalços pel parc”, “El presoner de la segona avinguda”, “La noia de l’adéu”, “Perduts a Yonkers”… i sobretot per la excel·lent “L’estranya parella”.

Mentre evocava, amb nostàlgia, les divertides situacions que viuen en Félix i l’Oscar, una estranya parella de cine, se’m va creuar pel cap un maleït pensament que em va fer posar de molt mal humor. Vaig pensar en una altra, aquesta maleïda, estranya parella de polítics que, per desgracia, ens ha caigut al damunt i que costarà Déu i ajuda treure-se’ls de sobre.

L’un va arribar a encapçalar el seu partit movent-li la cadira a la filla d’un general amb aires de gran liquidadora en cap de Catalunya i després que el capitost de tots dos fes un pa com unes hòsties defenestrat per la corrupció més salvatge.

L’altra és una mena de Frankenstein creat pels tètrics belluga fils de l’IBEX 35. El van construir amb l’objectiu prioritari de crear un conflicte lingüístic que no existia a Catalunya i per rebentar el sistema d’immersió lingüística que fa tants anys que és sinònim d’èxit. Si no fos per la gravetat de l’assumpte, faria gràcia pensar que precisament aquest monstre, engendrat per maldir de l’escola catalana, que no es cansa de manifestar que a Catalunya el castellà està perseguit i què als alumnes se’ls adoctrina en català, s’expressa perfectament en castellà, tot i ser fill de la seva vituperada immersió.

El dos simpàtics components d’aquella entranyable parella creada per Neil Simon, eren absolutament antagònics en las seves idees i capteniment. En canvi aquesta tètrica parella política, s’assemblen en un munt de coses. Es vanten de ser de centre i tots dos s’exhibeixen amb l’extrema dreta més rància d’Europa, anant de la mà, sense cap vergonya, dels grupuscles més radicals i feixistes. S’oposen, tots dos, a l’exhumació de les restes de l’assassí Franco. Exigeixen junts i, a cada moment, l’aplicació, una altra vegada, del fastigós article 155. Declaren la guerra més bruta contra Catalunya exhibint, sense recança, el seu odi al nostre país…

I per acabar-ho d’adobar, aquest dos pocavergonyes han mentit en el seu currículum, apuntant-se estudis que no han fet. En qualsevol democràcia com cal, el sol fet de mentir equival a la dimissió immediata dels polítics. Allà a les Espanyes no passa res.

P. D. I ja que he començat citant un gran dramaturg, acabaré amb un altre. El gran Valle-Inclán deia a principis del segle passat: “En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo.” I, per desgràcia, la cosa continua.