S’acosta el Nadal i a mi se’m posen els pèls de punta. No és que no m’agradin les trobades familiars, les celebracions i el bon tec, és que tremolo de pensar en el bombardeig de missatges que intenten buidar-nos les butxaques, fent-nos creure que la vida no val la pena viure-la sense qualsevol endimari que ens presenten. Ens envesteixen per tot arreu perquè comprem, mengem, bevem, juguem, celebrem… tinguem o no tinguem ganes. Ai! I per anar fent boca, el darrer cap de setmana del mes passat ens van encolomar allò del Black Friday i del Cyber Monday, que potser al seu país d’origen tingui algun sentit però que aquí no té ni solta ni volta. Ja tenim les nostres rebaixes de tota la vida, això altre és l’excusa de les grans marques comercials perquè comencem a gastar abans d’hora i amb totes les facilitats del món, ja que si convé, no cal ni moure’s de casa.
Deuen haver dues realitats paral·leles perquè si no, no ho entenc. Sembla ser que l’any passat, durant aquest cap de setmana horrible (no em direu que això de “divendres negre” no té connotacions terrorífiques), entre els catalans i els veïns espanyols van gastar més de 1.267 milions d’euros. Fot-li gasto! Mai millor dit quan, miris on miris, la majoria de la gent va més escurada que mai.
Tot i haver sobreviscut al tràgic cap de setmana, quan veig els anuncis incitant-me a comprar per a les properes festes, em sento com si una força misteriosa i ineluctable m’agafés de sobte dels turmells, hissant-me i mantenint-me a l’aire cap per avall i em sacsegés per buidar-me de les butxaques fins la darrera xavalla.
Quan era petit no hi havia aquest devessall de regals per a tothom, sobretot pels nens, els porti el tió, el Pare Noel o els Reis… o tots tres. A casa ens esperàvem a l’arribada del Reis i jo ho feia amb deliri. Va haver anys de grans alegries. Pilotes de futbol, mecanos, “fuertes” amb indis i americans, avions… però hi ha un record que ha perdurat a la meva memòria amb molta força.
El matí de Reis, després de trobar-me els regals de casa, damunt la taula del menjador, sense embolicar, que en aquells temps ses Majestats no estaven per orgues, i dels primers entusiasmes i jocs, arribava el moment de pujar a casa dels tiets Paco i Paquita on sempre els Mags d’Orient em portaven regals, gairebé sempre pràctics: plumiers, sabates, llibres… Aquell any, al bell mig de la taula s’alçaven, imponents, uns pantalons sota genoll de pana que s’aguantaven sols. Vaig quedar impressionat. L’aprest de la pana deuria fer el milacre i aquell pantalons van passar a ser la meva peça de roba més estimada. Tants anys després, aquell objecte imponent, a la manera del monòlit d’en Kubrick, sobre la taula del menjador dels tiets no l’oblidaré mai. No tothom ha tingut la sort de tenir uns pantalons que s’aguantaven sols.
P. D. Guardo un record difús de la majoria de joguines i regals de les festes de la meva infantesa. Però el record d’aquells pantalons és gairebé tant intens com el de la deliciosa flaira de la sopa de galets i el de la xerinola a taula.
joanrosquellas 