Passat, present i futur

Llegeixo, esparverat, que l’editorial Harper Collins ha encarregat reescriure les novel·les d’Agatha Christie per tal d’eliminar referències ètniques com “negre”, “jueu” o “gitano” i descripcions físiques com “faccions orientals”, “temperament indi” o, fins i tot, “un home amb boniques dents blanques”.

Una comissió de “lectors sensibles” (no especifiquen si també hi haurà lectores sensibles) tindran l’objectiu de vetllar per l’eliminació del llenguatge o de les descripcions que avui en dia es poguessin considerar ofensives. Quina conya! Què pensaria la senyora Christie de tot això? Ep! Caldrà revisar no solament els llibres sinó també els articles i les entrevistes de l’autora. Ella mateixa va fer que el capità Arthur Hastings descrivís al mateix Hèrcules Poirot com a un homenet el cap del qual tenia exactament la forma d’un ou. Quin horror! Insultar d’aquesta manera a un personatge mític!

Desgraciadament ja teníem antecedents (haurien de ser penals) de la manipulació de l’obra de l’escriptora anglesa. El seu famós llibre Deu negrets (com la vella cançó de bressol anglesa que fa ingènues referencies a la mort dels seus protagonistes) va haver de canviar de títol en la seva edició americana per I no en quedà cap i l’Illa del negre, escenari de l’obra, per l’Illa del soldat.

També han sofert igual dissort algunes obres de Roald Dahl com Matilda o Charlie i la fàbrica de xocolata i algunes noves edicions de James Bond. Quan aquest lectors o lectores sensibles descobreixin que Cervantes descriu Sancho Panza com un “labrador con muy poca sal en la mollera”, ras! A esmenar la plana al Príncipe de los Ingenios!

Qui controla el present pot controlar el passat… i qui controla el passat pot controlar el futur. A la novel·la 1984 de George Orwell, aquesta és l’explicació que O’Brien dona al pobre Winston de per què el Ministeri de la Veritat es dedica a canviar, als llibres i a les hemeroteques, totes les notícies que no els interessen. Tota una premonició.

Amb les noves edicions políticament correctes de tantes novel·les, qui llegirà les originals?

Qui gaudirà del que realment es va escriure? Penso que uns quants aprofitats volen beneficiar-se d’aquesta pretesa correcció per guanyar un munt de diners munyint la vaca d’antics bestsellers.

El problema és que Orwell tenia raó i el rentat de cervell és i ha estat incessant arreu. Només cal recordar que la mediocre sèrie de televisió Cuéntame cómo pasó es va emetre durant 21 anys! per TVE. Una colla de mentides dels temps de la dictadura que va aconseguir que gent que havia viscut aquella època de foscor, acabés empassant-se-les.

De la mateixa manera que ara els enormes altaveus mediàtics de Madrid estan aconseguint que tot el país veí es convenci que, de sempre, els àrbitres han ajudat el Barça… incloent els catorze anys sense guanyar una Lliga, Guruceta, Plaza (“mientras yo sea presidente del colegio de árbitros, el Barcelona no ganará la Liga”) i els seus mariachis. Ai, Senyor…

Els tres objectes

El proppassat mes de febrer ens va deixar en Josep Maria Espinàs, un home d’aquells que sembla mentida que ja no hi sigui perquè sempre hi ha estat.

Prou se n’ha parlat d’ell perquè ara jo, dos mesos més tard, em posi a glossar-lo. Encara que ganes no me’n falten… No, estava pensant en unes declaracions que va fer, fa uns quants anys, al ser preguntat pels seus tres objectes preferits. No va dubtar gens.

Va triar tres objectes que l’han acompanyat sempre en el seu ingent treball literari.

La seva vella màquina d’escriure Olivetti (mai va voler passar-se a la informàtica) on va “picar” un munt de novel·les i més d’onze mil articles, al ritme del soroll dels caràcters metàl·lics que premien la cinta contra el corró de goma per deixar impresos en el paper els texts desitjats.

La seva pipa (una de tantes) que l’ajudava a rumiar mentre l’omplia en tot allò que escriuria i que, quan s’apagava, li concedia uns moments de calma per prendre alè, encendre-la de nou i reprendre la feina amb més ganes encara.

I, per fi, el Diccionari Etimològic de Joan Coromines el qual consultava per pur plaer manta vegades, només per aprendre coses noves de l’origen de les paraules que trobava a l’atzar en les seves pàgines.

Tres objectes que sempre tenia a mà i que van acompanyar tota la vida al gran Espinàs… o a en SÀPIENS, anagrama d’ESPINÀS que li va regalar en Màrius Serra, quan el mestre va fer els vuitanta anys…

Què clar tenia l’Espinàs la tria dels tres objectes importants per a ell, però tothom ho té tan clar? Seríem capaços de decidir, en pocs instants, quins tres objectes triaríem nosaltres? 

Ep! No s’hi val utilitzar la cantarella de la vella cançó que deia que hi ha tres coses a la vida i que, qui les tingui, pot donar gràcies a Déu: salut, diner i amor. No.

Tot i que el diner, molt difícil d’aconseguir per a molts, no és impossible d’obtenir, però la salut i l’amor, per desgràcia, escapa del tot a la nostra voluntat.

Pensant-ho bé, veurem que, com sempre, l’Espinàs va fer una tria molt assenyada.

Ell era un escriptor que ens parlava de la senzillesa de les coses i de la seva transparència per reflectir, en allò més insignificant, la complexitat del món.

Per això també en la senzillesa de la seva tria s’aprecia el seu món complex: el fer (la màquina d’escriure), el plaer (la seva pipa) i el saber (el seu diccionari etimològic).  

Quin mestre, l’Espinàs!