Els que no hi són

 

De sobte apareix una vella foto. Un rostre conegut emergeix de les foscors del passat. Moltes vegades és el rostre d’un familiar que vas estimar fa molt de temps i, tot d’un plegat, aquest amor retorna i t’omple i se’t fa un nus a la gola i els ulls s’humitegen. Encara no has tingut temps de rebuscar els records concrets de moments viscuts amb aquell que ja no hi és, però sents de cop la glopada d’una època que vas viure i que ja no tornarà. Passada la primera onada de nostàlgia pots anar situant els records i revivint poc a poc les estones que vas passar amb la persona estimada que, de manera imprevista, ha tornat a aparèixer.

Tot això ve a tomb perquè la meva cosina m’ha fet arribar una fotografia on se’m veu amb el meu oncle, el meu estimat tiet Paco, germà de l’àvia i casat amb la tieta Paquita.
Era amable i bonhomiós. Un home d’aquella generació que va perdre una guerra sense perdre la dignitat. Un home fet d’una peça que jo admirava i estimava amb bogeria.

En una placeta del barri de Les Corts, amb els amics, improvisàvem uns divertits partits de futbol sobre l’asfalt. Havíem de parar el joc ben poques vegades, perquè el trànsit era minso. Algun camió o tricicle de repartiment i alguna motocicleta. Els bancs de pedra de dues voreres enfrontades feien de porteries i calia salvar, amb habilitat, les llambordes per introduir la pilota per sota del pedrís. Jo era un boig en això de donar puntades de peu a la bimba i només hi havia una cosa que em fes deixar el joc: l’aparició del tiet Paco quan tornava de treballar. Corria a fer-li un petó i ell em posava una mà nerviüda i forta a l’espatlla i amb l’altra m’esbullava els cabells. Aquelles mans que tantes vegades m’havien curat les rascades als colzes i genolls que, fent de porter, em feia per aquells camps de terra… “Com va el col·legi, noi?” Em deia mentre l’acompanyava unes passes cap els seu portal, “Molt bé, tiet” jo li responia sempre.

L’eixida de casa meva donava a la galeria del pis dels meus oncles i molts dies jo cridava del pati estant. “Tiet! Què puc pujar a prendre cafè?”.
I pujava a prendre’l, és clar. Llet amb unes gotes de cafè, servit en una tassa esquerdada, que jo bevia com un milhomes, i amb molt de compte, perquè la tieta Paquita un dia em va dir: “Vigila, que si es trenca la tassa s’ha acabat el cafè.” Jo no em vaig fixar en el somriure de complicitat dels tiets i m’esforçava per conservar aquella tassa tan bonica. M’asseia al costat del Pocholo, el seu gos, i llegia els tebeos del meu cosí Vicenç i de la meva cosina Nuri.

Del meu tiet Paco conservo una fotografia molt especial i històrica i que vaig reproduir d’un llibre del reporter de guerra Robert Capa. El famós fotògraf va captar al meu oncle, a l’estació de França, a punt de marxar al front, acomiadant-se de la seva dona i de la seva germana, la meva àvia Pepita. En braços de la tieta, la meva cosina Nuri. Una imatge que reflecteix la duresa i l’aflicció d’un temps d’infàmia que va haver de passar aquella generació d’homes atribulats i dones com ja no se’n fan.

P. D. No sé què donaria per tenir aquella vella tassa escardada. En fi! S’ha d’enfrontar el present i viure’l amb intensitat i optimisme però, de tant en tant, agafeu una foto antiga i tireu del fil dels records. És una manera entranyable de fer tornar els que no hi són.