Fa pocs dies em va deixar un amic.
Coneixent-lo puc afirmar que, amb tota seguretat, ens va deixar un amic. Un amic de tots.
Als que vàreu tenir la sort de conèixer-lo, segur que la notícia us va colpir… i els que no el coneixíeu, creieu-me, també heu sofert una pèrdua. La d’una persona que s’estimava aquest poble com ningú i que, amb la seva bonhomia i saviesa, amb els seus poemes i la seva conversa, amb la seva presència i companyia, va anar teixint, dia a dia, durant tota la seva vida aquella convivència i caliu que fa que els pobles tinguin ànima.
Molts de vosaltres podríeu explicar anècdotes d’en Josep. Començo jo: fins que no vam fer el cartell de la primera obra de teatre en què el vaig dirigir, no me’n vaig assabentar de què en Pere Boter, es deia Josep Mestre.
En Peret del Pi del carrer del Pi, que també ens ha deixat.
El nostre Peret del teatre. Sempre complidor i entregat. El recordo fent els papers de cònsol d’una província romana, de tramoia gandul, de nen d’escola, de majordom, de doctor, de secretari… i, sobretot, de Luard, el vell pescaire d’ “El Cafè de la Marina” que tant ens va fer emocionar. Encara em sembla sentir-lo recitant els seus versos amb gran emotivitat i tendresa…
Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d’urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!…»
P. D. Als seus escrits, “Lletres a Lucili”, en Sèneca l’aconsolava de la pèrdua d’un amic: “T’hauries d’esforçar més aviat a alegrar-te d’haver-lo posseït que a entristir-te d’haver-lo perdut. Pensa en els béns que has rebut, el goig que has gustat durant la seva amistat.”
joanrosquellas 