La Rosquellada del mes passat acabava amb un acudit de l’Eugenio perquè, malgrat que ja fa catorze anys que ens va deixar, el recordo molt sovint.
El vaig conèixer una primavera llunyana quan ell i el seu soci regentaven el Sausalito, un mític local de música en directe a la part alta de Barcelona. Eren uns temps en els que jo compartia la meva feina en una agència de publicitat amb la guitarra i les cançons. No cal dir que quan vaig tenir l’oportunitat d’actuar-hi, primer una nit a la setmana, després dos i finalment quatre, vaig tenir la sort d’assistir a la creació d’un personatge, d’aquell personatge que tantes bones estones ens va fer passar.
Aquelles històries, com a ell li agradava dir, que explicava i que ens feien morir de riure, van començar com una manera d’amenitzar la nit, entre cançó i cançó, quan acompanyava amb la guitarra i feia duets amb la seva dona.
Ja vestia de negre i duia les seves característiques ulleres. Però quan va pujar ell sol a l’escenari i va canviar la guitarra pel got de whisky, va encendre la cigarreta (en aquells temps es fumava arreu) i va endegar allò de: “El saben aquell que diu..?”, la cosa va esclatar. Era únic introduint la situació de l’acudit i després sabia fer de la pausa, del silenci, fins i tot de la respiració, elements decisius per aconseguir la sorpresa i l’efecte còmic. Tot un mestre!
Ens va demanar als que també hi actuàvem que expliquéssim “històries” entre cançó i cançó i què les intercanviéssim entre nosaltres. I va contractar, a més, alguns bons còmics de tal manera que aquell “pub” musical va acabar anunciant-se com a: “Sausalito, todas las tardes y noches, humor y música en vivo”.
Allà vaig compartir moltes hores amb molt bona gent, artistes que lluitaven per triomfar i d’altres que anaven de baixada. Jo, que ja tenia la meva feina vocacional i segura, la publicitat i per qui la música era un a més a més, he de confessar que, de vegades, em sentia una mica trampós. Tenia la percepció de què en un grup d’amics trapezistes jo era l’únic que treballava amb xarxa… Però, la veritat, es aquests remordiments em duraven ben poc.
L’Eugenio va deixar el Sausalito quan va triomfar i el local se li va fer petit. Va passar a actuar a grans sales i a la televisió i es va convertir en una “celebrity” i perdoneu l’anglicisme.
Vaig perdre el contacte amb ell durant molt de temps però uns anys després, recuperat d’una primera malaltia que el va apartar de la feina una bona temporada, vam tornar a coincidir en un entorn molt diferent. Un entorn gastronòmic i molt nostrat. Els dijous un grapat d’amics i coneguts, pintors, actors, escriptors, músics, ens aplegàvem al restaurant Orotava de Barcelona. Érem el “Club d’amics de l’escudella i la carn d’olla” i l’Eugenio n’era el president honorari.
Vaig tornar a gaudir d’alguna de les seves històries que, de manera informal i tot fent sobretaula, deixava anar de tant en tant amb el seu mestratge incomparable. I tornava a recordar aquell petit escenari del Sausalito des d’on vaig martiritzar a tants i tants oïdors comprensius que en realitat esperaven amb paciència escoltar al personatge de les ulleres fosques, la camisa negre, la creu al coll i el got a la mà. Un personatge que ja és etern.
P.D. El saben aquell que diu? Un matrimoni de balenes neden pel pacífic i el mascle li diu a la femella…
– És increïble! Milers i milers de persones lluitant per evitar la extinció de les balenes… i tu cada nit em dius que tens mal de cap…
joanrosquellas 