Hi ha algunes persones que tenen el costum d’acabar moltes de les seves frases amb un afegitó, allò que els anglesos hi diuen “addition” i els castellans “coletilla”. Fa uns anys hi havia un personatge mediàtic feixista, constructor i president d’un club de futbol (cony! ara que hi penso, amb aquestes característiques ni ha hagut un munt) que va fer famós allò del “y tal y tal”…
Doncs resulta que a mi aquesta particularitat, no és que em tregui de polleguera, però em posa bastant nerviós i, a vegades, en un compromís. Així que detecto un parell de vegades l’afegitó, no puc evitar perdre el interès per la resta de la conversa i començo a estar pendent només de l’arribada del següent. Com el camaleó de Madagascar que concentra tots els seus sentits en el dissortat insecte que caçarà amb una precisa fuetada de llengua, jo esdevinc un oient expectant, cosa que agraeix el meu interlocutor… que no sap que en aquells moments estic de cacera a Madagascar.
Alguna vegada havia aconsellat a un amic, que per la seva feina parlava en públic tot sovint, que eliminés alguns petits vicis i no perquè jo sigui un erudit, si no perquè ell és molt benevolent.
I va arribar un dia que aquests exercicis de correcció i la meva ingenuïtat em va jugar una mala passada.
Com cada dilluns al matí estava assegut a la mateixa sala de reunions escoltant les explicacions d’un directiu i la meva cara denotava una màxima concentració. Qualsevol espectador hauria jurat que, de tota l’audiència, jo era el més interessat en el discurs del conferenciant, però la seva deducció l’hagués portat a la misèria en cas d’apostar la seva fortuna per mi.
Jo escoltava però no assimilava res del que deia el bon home. I segur que deia coses d’interès però tots els meus sentits estaven expectants esperant el moment en que tornés a repetir l’afegitó amb el que solia acabar moltes de les seves frases: “Todo esto y tal”. Per exemple, parlant d’un client deia: “Le ofrecí cambiar el plan de marqueting y el de comunicación… y todo esto y tal.”
Ja portava més de dotze “todo esto y tal” al sarró quan vaig perdre el compte i aquell dia vaig decidir parlar amb l’orador. Indicar-li, de la manera més diplomàtica possible, que la iteració d’aquella frase com a epíleg podria causar a l’audiència una certa pertorbació.
I així ho vaig fer. Amb tot el tacte digne d’un Richelieu vaig exposar-li la meva opinió. Ni el mateix Hercule Poirot, observant el rostre impassible d’aquell admirable home d’empresa, hauria estat capaç d’intuir la punyalada que va sentir per sota de l’elegant americana.
Uns dies després s’havia acabat el meu tracte comercial amb el conferenciant.
P.D. Mai més he intentat corregir a ningú. Excepte als meus actors i alumnes, és clar, que tenen molta paciència i m’aprecien i… “todo esto y tal.”
joanrosquellas 