Quin any porto! Encara no m’havia aclarit ben bé d’aquell embolic dels regals de Nadal i Reis… a veure, com anava..? Escriure la carta al tió, donar cops de bastó al pare Noel i esperar a veure què em cagaven els Reis… o alguna cosa semblant… Ara no m’hi feu pensar.
Bé, el cas és que m’estava recuperant dels embats dels canelons, els torrons i els tortells de Reis i ja tenia al damunt la Festa Major de Sant Pau. Correfoc, ballarugues i pregó del xurrer. Encara amb l’olor a pólvora als narius i el so de les gralles clavat a l’encèfal, arriben les calçotades. Mentre em netejava els regalim de salsa ja m’apressaven per la xatonada i el Carnaval. I anar a esquiar, i preparar la sortida de Setmana Santa, i… Uf! Això és un no parar!
Qui més qui menys, viu amb aquest ai al cor. Tot s’ha de fer abans d’hora i de pressa, no fos cas que no fóssim els primers. Anem a la platja al maig i a buscar bolets a finals d’agost. Quan fa fred les botigues ja pengen la roba de primavera i estiu i quan el sol peta d’allò més, apareix la roba de tardor als aparadors. Fem mitja part, Peret, fem mitja part! que deia en un dels seus monòlegs en Capri.
Per acabar-ho d’adobar, en el proppassat número d’aquesta revista celebràvem el centenar de publicacions. I resulta que me n’adono que ara estic escrivint la Rosquellada que fa vint-i-cinc. Això vol dir més de dos anys que, de mes en mes, m’han passat volant. Colló!
No serà que fem les coses massa de pressa i d’esma i per això ens semblen tan fugisseres?
Tal vegada és qüestió de pitjar el fre i parar-se a pensar en l’ara. Gaudir d’allò que estem fent i que està passant, sense atabalar-nos per allò que encara ha d’esdevenir.
És molt important que el pensar en l’estiu no ens faci perdre la primavera.
Reposem el temps. Fruïm-lo. És el més valuós que tenim. Invertim-lo en veure els amics i la família o en descobrir nous racons o aficions… però gastem-lo nosaltres mateixos, a consciència. És molt millor que no pas aquella sensació que ens l’han robat o l’hem perdut. Complaguem-nos en passejar, en fer-la petar o simplement en badar.
Tinc molta pràctica en això de badar, és una habilitat que he desenvolupat durant anys, i si algú em veu li sembla que estic concentrat en alts pensaments. No faig un paper galdós i, a més, quedo bé.
O sigui que, tornant al que deia al començament, no cal fer-ho tot a corre-cuita. I si tant ens agrada guanyar temps, esmercem-lo després com cal.
P.D. Això de guanyar temps em fa pensar en aquell acudit que explicava el meu estimat Eugenio on uns nens feien una juguesca envers qui dels seus pares era el més ràpid: El pare d’un perdia l’autobús, sortia corrent i l’enxampava a la següent parada. El de l’altre, perdia el tren i corrent l’enxampava a la següent estació. Però, de tots els pares, el més ràpid era el que treballava a l’ajuntament. Era tan i tan ràpid que plegava a les tres i… a dos quarts de tres ja era a casa.
joanrosquellas 