Ai! Ja s’estan acabant els actes més importants de la Festa Major de Sant Pau…
Vàrem començar a gaudir de la festa d’enguany quan tot just acabàvem d’acomiadar el pobre tió apallissat i amb la panxa buida mentre rematàvem les restes de les menges nadalenques.
Ara ens queden un parell de setmanes durant les quals podrem assistir a un reguitzell d’actes que, sota el paraigües de la Festa Major, ens duran de pet al Carnaval i a la Festa Major de Santa Eulàlia. I, apa! Qui dia passa, any empeny.
I és que el riu del temps no s’atura i, si te’n descuides, t’arrossega sense contemplacions.
L’any 37 abans de Crist, Virgili ja ens ho advertia: Tempus fugit. I tenia tota la raó: Fugit a tota hòstia.
Per això està molt bé que gaudim de la festa i ens esbargim de valent perquè si et pares a pensar en com estan les coses en general, comences a esborronar-te i pots acabar amb l’aspecte d’una gallina desplomada.
No sé vosaltres, però jo estic una mica espantat. El darrer any ha passat volant i sembla que la majoria dels mortals no hem après res. És com si tots plegats estiguéssim fent una carrera boja cap a l’abisme a la velocitat d’aquest pas del temps forassenyat.
I mentrestant res no acaba de resoldre’s. Enlloc.
De la guerra d’Ucraïna gairebé ja no se’n parla i, mentre els pobres ucraïnesos reben de valent, els seus acèrrims defensors, continuen comprant, a doll, gas i petroli al bàndol enemic. I aquest, digues-li tonto, inverteix aquests diners en rearmar-se per seguir estomacant els pobres ucraïnesos. És per llogar-hi cadires… i un casc.
Cap allà, a terres de Jerusalem, on fa dos segles va ressonar precisament allò de: “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen…” els manaires palestins i els manaires jueus han perdut el senderi per complet. Segurament uns molt més que els altres. Només cal mirar el nombre de nens morts i el d’hospitals bombardejats. I no hi ha qui ho pari, malgrat que els que podrien fer-ho saben perfectament que, si no s’atura, la cosa pot embolicar-se encara molt més.
I és que no hi ha un pam de net. Ni allà, ni aquí ni enlloc. Perquè nosaltres també estem voltats de problemes i de situacions conflictives sense resoldre. No són conflictes d’abast mundial, és clar, però ens afecten de valent en el nostre dia a dia.
Al marge de la delicada situació política, que ja fa anys que ens està fent ballar la yenka (esquerra, esquerra, dreta, dreta, endavant, endarrere, un, dos, tres…), hi ha tot un seguit de problemes: inseguretat, violència de gènere, extremismes, atur, discriminació, vulnerabilitat… Tot un reguitzell d’adversitats que ens envolten i que, moltes vegades, en el nostre dia a dia no se’ns fan presents, però que les arrosseguem d’un any a l’altre.
Per això, quan llegeixo o em diuen: “Any nou, vida nova”, penso que potser sí que estrenarem una nova agenda i encetarem un nou calendari, però la vida continuarà essent tan plaent o tan feixuga o com la que vàrem viure el mes passat. Per tant, cal que posem el nostre granet de sorra per contribuir a arreglar el nostre entorn social, que perseverem en les petites coses del nostre dia a dia que ens fan la vida més agradosa i en acabar, com deia en Martí i Pol, “que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”.
joanrosquellas 