Aquest mes estem immersos en un Mundial de futbol que acapara l’atenció de molta gent. A mi, què voleu que us digui, no m’atreu massa. I no és que no m’agradi el futbol, el que passa és que en aquesta qüestió coincideixo amb un mestre, en Joaquim Maria Puyal, a qui un dia vaig sentir cridar: “No m’interessa més que el Barça. No m’interessa més que el Barça!”.
Pel que fa al Mundial, la veritat és que no m’hi sento representat. Tinc les meves simpaties, és clar. Països que em cauen bé o països que, de sempre, practiquen un bon joc, i para de comptar.
Al marge de la pilota, em fan molta gràcia tots aquells que, quan els catalans xiulem o ensenyem banderes, ens diuen que no s’ha de barrejar política i esport i, en canvi, els sembla perfecte que s’interpretin els himnes de les nacions abans de començar cada partit.
Quan veig la cara d’emoció dels jugadors, cantant el seu himne nacional… Bé, això els que el poden cantar, perquè hi ha qui no té no una trista lletra per portar-se a la boca. Això del “La, la, laaa la…”, i no em refereixo a la Massiel, és molt trist. Diu molt d’un estat incapaç d’aglutinar les nacions que el componen i que no se’n surt ni en vers.
I és que quan a les Espanyes es posen a fer himnes, es llueixen.
Segurament no coneixeu l’himne de la comunitat autònoma de Madrid. Doncs, creieu-me que és per llogar-hi cadires. Diu així:
Yo estaba en el medio / giraban las otras en corro, / y yo era el centro.
¡Madrid uno, libre, redondo, / autónomo, entero!
Yo soy el ente autónomo último / el puro y sincero.
Y en medio del medio, / capital de la esencia y potencia,
garages, museos, / estadios, semáforos, bancos / y vivan los muertos.
Lo que pasa por ahí, todo pasa por mi.
I olé! Ves que en Dalí no hi tingués alguna cosa a veure, perquè barrejar ens, essències i semàfors és surrealisme pur. A menys que, avançant-se en el temps, al combinar autonomia, bancs i morts, ja estiguessin parlant del cas Gürtel.
P. D. Ei! Us prometo que no m’he fumat res abans d’escriure això. Aquest nyap, que posa en evidència la supèrbia d’una gent que mai canviarà (Yo estoy en medio y las demás giran), és l’himne oficial de Madrid, aprovat i publicat al B.O.E el 1983. El què ja no sé és si algú ha tingut els nassos de cantar-lo alguna vegada, sense envermellir o sense fer-se un tip de riure.
joanrosquellas 