El saben aquell que diu? …que era un home que es va trobar un amic pel carrer caminant d’esma, capcot. Feia l’efecte que duia el pes del món carregat a les seves espatlles.
—Què et passa, noi? —li va demanar.
—No me’n parlis… estic desesperat, totalment destrossat… —li va contestar l’altre amb la veu trencada i sense poder mirar-lo als ulls.
—Caram, sí que la passes grossa! —es va compadir, veient el sofriment de l’amic.
—No t’ho imagines —va contestar el pobre penitent—. Veuràs… —i va començar el seu relat a batzegades i amb un fil de veu—. La meva dona… m’ha deixat, diu que ja no em suporta, ni a mi, ni a les meves manies… El meu fill gran, d’amagat nostre, va fer una plantació de marihuana a la caseta que tenim al Mongròs, i, a més d’incendiar-la, a ell l’han fotut a la presó… El meu fill petit em va deixar una nota dient que passéssim d’ell… sembla ser que es va apuntar a una secta i fa mesos que no en sé res… i la meva filla… la meva filla ha deixat els estudis, se n’ha anat de casa i s’ha embolicat amb un proxeneta que li fa de macarró…”
—Em sap molt de greu, noi… no sé pas que dir-te.
Davant de totes aquelles desgràcies, l’home no sabia què fer ni què dir per consolar-lo. —Ho sento molt, va insistir—.
—Gràcies, gràcies… —va contestar-li l’amic i, de sobte, el seu rostre va començar a reflectir una gran indignació. Feia basarda mirar-lo amb aquella ràbia i amb els ulls a punt de sortir-li de les conques… i arribant al paroxisme, va bramar:
—I saps què és el pitjor de tot’ El pitjor de tot!
—No… —va respondre aterrit el seu interlocutor.
—El pitjor de tot és aquesta puta calor que no hi ha qui l’aguanti!
Jo penso que el pobre home tenia una mica de raó, perquè tot aquest estiu i l’entrada de la tardor ha estat de rècord. Potser no un suplici tan gran com el que pateix el protagonista de la història anterior però déu-n’hi-do! Ho recordeu?
Hem passat nits tropicals sense necessitat de viatjar als tròpics llunyans ni als de Henry Miller. Hem passat nits tòrrides que no tenen res a veure amb les escenes més pujades de to d’algunes pel·lícules d’aquelles classificades X. Hem suat la cansalada de valent
i el més fotut, al menys per a mi, és que no m’ha servit de res. Espero que quan llegiu aquestes ratlles ja haurà refrescat una mica. Però, encara que sigui així, la cosa portarà cua. No n’havia prou amb la pujada del preu de l’oli per culpa de la sequera ni amb l’escadussera collita de raïm, entre altres desgràcies, que ara me n’assabento que la calor que hem patit tot aquest estiu també ha afectat les plantacions de llúpol i, per tant, la producció de cervesa! No! Això sí que no! N’hi ha per fotre el barret al foc, home! També ens apujaran el preu d’aquesta miraculosa beguda? Com podrem combatre amb garanties d’èxit la calor si ens ho posen cada vegada més difícil? Si us plau! No ens toqueu aquest bé de Déu que hauria de ser de consum obligatori i gratuït. Sí. Gratuït. Penseu que, beguda amb moderació, els seus beneficis per a la salut són enormes: és nutritiva, aporta fibra i calci, prevé l’osteoporosi i els infarts, és hidratant i antioxidant i, per tant, alenteix l’envelliment… Amb tot allò que s’estalviaria la sanitat pública ens podrien convidar a tots a unes quantes “birres” ben fresquetes i qui dia passa, any empeny!
joanrosquellas 