Passat l’embat de la Setmana Santa, amb els palmons, les caramelles, les paelles i les mones, arriben els llibres. I això sí que em fa eixorivir. I de valent!
I tot just, quan arriba aquest Sant Jordi, ara que els dies de primavera es van allargassant i la temperatura s’enfila, ens diuen els meteoròlegs i les meteoròlogues que, possiblement, ens espera un dia de pluja. Què coi hem fet per merèixer això? Després de dos anys empandemiats, sense poder gaudir d’un dia del llibre com cal, aquest any tampoc no el podrem fruir?
Espero que el déu de les lletres ens empari, rectifiqui l’amenaça i reescrigui un bon dia, sense aigua, per tal que puguem passejar, remenar i comprar llibres: clàssics, moderns, mediàtics… o sense padrins, pobrissons, i que puguem, també, comprar roses a plaer.
Aquesta tradició tan nostra, que relliga llibres, roses i Sant Jordi, es va anar gestant quan a principis dels anys vint, del segle passat, en Vicent Clavel, director de l’Editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d’Editors i Llibreters, promoure el llibre a Catalunya organitzant una gran festa. Es va triar la data del 7 d’octubre, malgrat que, en plena Exposició Internacional de Barcelona, l’any 1929, els llibreters van muntar paradetes per posar a la venda els seus llibres al carrer, amb tant d’èxit que, amb molt de seny, es va canviar la data inicial, en plena tardor, per la primaverenca del 23 d’abril, Sant Jordi, patró de Catalunya.
Oli en un llum perquè, a més a més, aquesta data coincideix amb la mort de William Shakespeare i amb la de l’enterrament de Miguel de Cervantes, dos autèntics pares de la literatura universal. Molts anys després, el 1981, també moriria en aquest dia tan assenyalat en Josep Pla.
Per acabar-ho d’arrodonir, des del segle XV s’organitzava a Barcelona, amb motiu de la diada de Sant Jordi, una fira de roses al Palau de la Generalitat, on molts nuvis i matrimonis joves hi anaven per comprar roses per a les seves parelles. D’aquí, segurament, és d’on s’esdevé el costum ja tan nostrat.
Així doncs, ja tenim l’allioli ben lligat. Patró, llibres i roses. Tot junt en una diada que ens agrada gaudir, principalment a aquells que ens delim pels llibres.
En el meu cas, la dèria de la lectura em ve de lluny i ja friso per passejar-me per les parades, amb paraigües o no, a la recerca d’algun exemplar que em faci peça.
I no és només l’ànsia de llegir, sinó la de posseir. Tenir l’exemplar a les mans, palpar-lo.
Reconèixer-lo mitjançant els sentits, el tacte, la vista i fins i tot l’olfacte. I, després, llegir-lo. I aquí rau el misteri de l’enamorament llibre/lector.
Ai, si t’agrada! Si et toca la fibra. Si un llibre t’arriba a l’ànima, és quan es produeix l’encanteri. La seducció en què caiem els lletraferits.
Aquest apreciat objecte, que s’ha convertit en la porta d’entrada a d’altres mons, s’ha fet teu i no te’n pots desfer. El guardaràs i voldràs tenir-lo a prop i a l’abast, per si un dia el vols tornar a llegir. Segurament no ho faràs mai més perquè d’altres llibres arribaran a fer-li companyia a les estanteries on dorm la felicitat quotidiana.
I és que, afortunadament, els llibres renten l’ànima de la pols del dia a dia.