Una diada ben relligada

Passat l’embat de la Setmana Santa, amb els palmons, les caramelles, les paelles i les mones, arriben els llibres. I això sí que em fa eixorivir. I de valent!

I tot just, quan arriba aquest Sant Jordi, ara que els dies de primavera es van allargassant i la temperatura s’enfila, ens diuen els meteoròlegs i les meteoròlogues que, possiblement, ens espera un dia de pluja. Què coi hem fet per merèixer això? Després de dos anys empandemiats, sense poder gaudir d’un dia del llibre com cal, aquest any tampoc no el podrem fruir?

Espero que el déu de les lletres ens empari, rectifiqui l’amenaça i reescrigui un bon dia, sense aigua, per tal que puguem passejar, remenar i comprar llibres: clàssics, moderns, mediàtics… o sense padrins, pobrissons, i que puguem, també, comprar roses a plaer.

Aquesta tradició tan nostra, que relliga llibres, roses i Sant Jordi, es va anar gestant quan a principis dels anys vint, del segle passat, en Vicent Clavel, director de l’Editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d’Editors i Llibreters, promoure el llibre a Catalunya organitzant una gran festa. Es va triar la data del 7 d’octubre, malgrat que, en plena Exposició Internacional de Barcelona, l’any 1929, els llibreters van muntar paradetes per posar a la venda els seus llibres al carrer, amb tant d’èxit que, amb molt de seny, es va canviar la data inicial, en plena tardor, per la primaverenca del 23 d’abril, Sant Jordi, patró de Catalunya.

Oli en un llum perquè, a més a més, aquesta data coincideix amb la mort de William Shakespeare i amb la de l’enterrament de Miguel de Cervantes, dos autèntics pares de la literatura universal. Molts anys després, el 1981, també moriria en aquest dia tan assenyalat en Josep Pla.

Per acabar-ho d’arrodonir, des del segle XV s’organitzava a Barcelona, amb motiu de la diada de Sant Jordi, una fira de roses al Palau de la Generalitat, on molts nuvis i matrimonis joves hi anaven per comprar roses per a les seves parelles. D’aquí, segurament, és d’on s’esdevé el costum ja tan nostrat.

Així doncs, ja tenim l’allioli ben lligat. Patró, llibres i roses. Tot junt en una diada que ens agrada gaudir, principalment a aquells que ens delim pels llibres.

En el meu cas, la dèria de la lectura em ve de lluny i ja friso per passejar-me per les parades, amb paraigües o no, a la recerca d’algun exemplar que em faci peça.

I no és només l’ànsia de llegir, sinó la de posseir. Tenir l’exemplar a les mans, palpar-lo.

Reconèixer-lo mitjançant els sentits, el tacte, la vista i fins i tot l’olfacte. I, després, llegir-lo. I aquí rau el misteri de l’enamorament llibre/lector.

Ai, si t’agrada! Si et toca la fibra. Si un llibre t’arriba a l’ànima, és quan es produeix l’encanteri. La seducció en què caiem els lletraferits.

Aquest apreciat objecte, que s’ha convertit en la porta d’entrada a d’altres mons, s’ha fet teu i no te’n pots desfer. El guardaràs i voldràs tenir-lo a prop i a l’abast, per si un dia el vols tornar a llegir. Segurament no ho faràs mai més perquè d’altres llibres arribaran a fer-li companyia a les estanteries on dorm la felicitat quotidiana.

I és que, afortunadament, els llibres renten l’ànima de la pols del dia a dia.

A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou

No hem estat mai tranquils aquí. Quan no ha estat un all ha estat una ceba però sempre hi ha hagut alguna cosa que ens ha fet arrufar el nas. Els més veterans recordareu aquell temps del dictador, quan no hi havia manera de treure’ns-el de sobre i que al final va acabat petant al llit. Vam haver d’aguantar ploramiques, bigotets i camises negres per la tele i dies i dies de dol. Amb la copa de cava a la mà, això sí. Calla! que em penso que en aquells temps encara en dèiem xampany.

Després ens van vendre una moto mentre ens aixecaven la camisa i ens feien passar bou per bèstia grossa, garses per perdius i gats per llebre, tot d’una. Li van dir transició per no dir-li merienda de negros.

Una merienda que va deixar intactes els entramats polítics, jurídics i financers dels franquistes que només van haver de canviar-se la jaqueta.

I va arribar en Tarradellas, via Madrid; el cafè aigualit para todos,el peix al cove i l’Espanya ens roba. Ah, sí, i l’oasi català. Després es van petar l’Estatut i vàrem sortir al carrer. Sense llençar un paper a terra, que els catalans, a més de collonuts, som nets i polits.

I ens vam agafar de les mans i ens vam posar samarretes i vam cridar fins a esgargamellar-nos. Què guai!

Vam aguantar pals i garrotades, els governants que havíem votat van anar a la presó i a l’exili, però vam continuar donant l’espectacle a Brussel·les, i fins i tot a Madrid, sense llençar un paper a terra! Compte, que Europa ens mira! I després, tataxant! l’indult. Y olé!

Els que ens miren amb mals ull diuen que s’ha acabat el procés i a canvi ens deixen dialogar. I el govern d’aquí s’hi posa bé. Coi! De moment estan buscant la taula que, com la boleta del trilero, no se sap on és. I mentrestant ens parlen de neu i de jocs d’hivern… i anar fent. I el diàleg?

Us he portat un acudit que el gran Perich va publicar l’any 1975, és a dir, d’abans què comencés aquest conte que us estic explicant. I, com es pot veure, hem anat al món i hem tornat al born. Sense voler-ho i enganyats. Empenyent uns polítics, els nostres, que a l’hora de la veritat ens van donar la independència més curta que ha tingut mai cap país. No va arribar a un minut… I és que ens agrada batre rècords. I així ens va.

El Barça: rècord negatiu de massa salarial, el Palau de Música: rècord de saqueig, el Parlament de Catalunya: rècord de gent que cobra sense ni anar-hi, i ara acabo d’assabentar-me que Esade, la gran escola de negocis ha fet llufa. Esade! Et cobren 20.000 euros per un màster que t’ensenyarà a fer negocis i ells deuen 34 milions d’euros per no saber-ne fer.

Com veieu, al nostre país també s’hi fan bolets… corcats. Però, ep! compte, que la cosa està canviant. De moment el Barça femení de la mà de la nostra Aitana ja bat rècords positius i l’altre dia vaig llegir a Vilaweb el següent: “Aquest no és el final de l’independentisme, sinó el principi d’un altre independentisme”. Uix! Vaig a pentinar-me per sortir guapo a la nova foto.