Total, per un “piquito”…

Ja ha passat un munt de dies d’ençà que va acabar el Mundial Femení de Futbol i que, per desgràcia és recordarà més per les conseqüències esdevingudes a rel de la celebració del triomf que no pas per l’èxit extraordinari aconseguit per les seves jugadores i veritables protagonistes.

Costarà molt més recordar la bellesa de la jugada que va originar el gol de la victòria que no pas les imatges, repetides fins a l’extenuació, d’una mena de cromanyó que es va dedicar a magrejar, a petonejar (fins i tot als llavis) i a carregar-se a les espatlles a una d’elles (segurament per endur-se-la a la cova), i tot això sense rentar-se les mans després d’haver-se estat tocant la pebrotera a la tribuna de les autoritats.

Més tard, quan algú li va comentar que el seu capteniment no havia estat del tot afortunat, el paio aquest, encara amb la testosterona a tope, es va dedicar a insultar els seus crítics tractant-los de torracollons (gilipollas), tontos del cul i idiotes.

I no us penséssiu pas que l’homínid autor de totes aquestes malifetes i declaracions va ser un exaltat, algú que va saltar al camp segurament escapat d’un manicomi o de la pel·lícula “La recerca del foc” de Jean-Jacques Annaud. No! Aquella mena de neandertal evolucionat (però poc) era, ni més ni menys que l’aleshores president de la Real (això de reial que no falti) Federación Española de Futbol.

Un president amb despatx, cotxe oficial i sou de sis-cents mil euros l’any, fent aquestes coses? Per què no? Penseu que els que el van col·locar en aquest càrrec són, segurament, de la seva mateixa espècie, ètnia i tribu.

I, uns dies més tard, quan tothom estava convençut de la seva renúncia al càrrec, va el paio i, envoltat de tota la seva camarilla de ben pagats i ventres agraïts, llença el seu crit desafiant: “No voy a dimitir!”. Quatre vegades! I la seva cort de corifeus va aplaudir. Sí, sí, creieu-me. Van aplaudir.

No vull ni imaginar-me què hauria passat si el cromanyó aquell s’hagués agafat la pebrotera ben agafada mentre proferia el darrer crit:“No voy a dimitir!”. Allò hagués estat el súmmum! Segurament hauria sortit de la sala a espatlles dels seus acòlits al crit de ¡Somos campeones… por tus cojones!

Quin riure… si no fos per plorar. Que les jugadores, que les autèntiques campiones, hagin de patir el masclisme contra el que han lluitat, en el mateix moment precís en que estan celebrant el seu major triomf, és per tirar el barret al foc! Això sense comptar  tots aquells i aquelles (per desgràcia també n’hi ha) que han dit o han pensat: Total, per un “piquito”.

Ai! Inoblidable Rubianes… com m’agradaria sentir, acompanyant-te dels teus gestos tan personals, la teva opinió de los cojones d’en Rubiales… En faries tot un nou espectacle. Segur!