Durant el decurs de la història, els catalans ens hem hagut d’acostumar, per la força, a una mena de canvis temporals que ens fan anar de l’eufòria més absoluta al desànim total.
Una mena de dutxa escocesa que ens persegueix amb obsessió crònica. Ara fred, ara calor! Ara fred, ara calor!
Del decret de Nova Planta a la Mancomunitat de Catalunya.
De la dictadura d’en Primo de Rivera a la Generalitat Republicana.
Del cop d’estat d’en Franco a la transició.
Del café para todos a l’1 d’octubre.
Del “a por ellos”, al “Europa ens mira”.
Del “però no ens fan ni cas” al 52% de l’independentisme.
Del ridícul postelectoral d’hores d’ara al… vés a saber.
I tot això sense parlar de la pandèmia nostra de cada dia, que per culpa de la disbauxa massiva per Setmana Santa en ha portat a un nou confinament comarcal. Ai!
Fa poc més d’un any vivíem, a ulls d’ara i sense saber-ho, al millor dels mons: cantàvem, ballàvem, abraçàvem, petonejàvem, viatjàvem, sortíem de nits… i xap! La dutxa freda! Però això no només ens passa als catalans i catalanes, em direu. Sí, ja sé que es tracta d’una pandèmia mundial i que cadascú ha d’aguantar el seu ciri (a l’aire lliure, amb mascareta i respectant la distància de seguretat), però com cadascú es rasca a on li pica, jo penso en casa nostra i em planyo del que ens està passant aquí.
Paguem mascaretes a preu d’or. Ens apugen els rebuts d’aigua, gas i electricitat quan pitjor ho estan passant les famílies. Continuen els desnonaments. Els ajuts a aturats i autònoms arriben tard o no arriben i, si ho han fet, ja es poden preparar els afortunats perquè la setmana passada va començar la Campaña de la Renta i un exèrcit de funcionaris, amb seu al Ministerio de Hacienda (que per a això sí que somos todos), han estat fent exercici per enfortir la musculatura i poder agafar al pobre declarant pels turmells i, un cop enlairat, sacsejar-lo fins que li caiguin de les butxaques les últimes monedes.
Però qui no és conforma és perquè no vol. El sociòleg i metge nord-americà Nicolas A. Christakis afirma que hem de tenir en compte que això de les pandèmies no és una cosa nova per a la nostra espècie però que sí ho és per a la nostra generació. Ja és mala sort, coi.
També diu que hem de tenir paciència fins aconseguir, gràcies a les vacunes, la immunitat de grup, que el virus estarà entre nosaltres però perdrà força i que després, superat l’impacte biològic, vindrà l’impacte econòmic i social.
Ja començava a deprimir-me, llegint aquest expert, quan vaig arribar a això: “Però en la postpandèmia tot això farà marxa enrere, com va passar en els bojos anys 20 del segle passat. La gent buscarà inexorablement més interacció social. La gent anirà a clubs nocturns, restaurants, manifestacions polítiques, esdeveniments esportius, recitals… la gent gastarà els diners que no havia pogut gastar. Després de la pandèmia pot venir una època de desenfrenament sexual i malbaratament econòmic”.
Home… tenint en compte que durant aquest temps no he estalviat ni un duro, xap! Dutxa escocesa una altra vegada.
joanrosquellas 