Havia estat un dia plaent a Calella de Palafrugell. Platja, aroma de pins, un bon dinar i una copa a La Bella Lola. Quan gairebé havia decidit marxar, el remor de la música em va fer tornar enrere. I vet aquí que aquella decisió va tenir una gran influència per a la meva família.
A la platja del Port Bo, el grup Peix Fregit actuava per a un bon grapat de metges que, alliberats de les farragoses jornades de simpòsium en un hotel proper, s’esbaldien de les orelles les darreres dissertacions dels seus col·legues amb unes quantes havaneres. Amb la tranquil·litat d’ànim que dóna tenir a més de cinquanta metges a mà, tot i que no sóc hipocondríac, vaig buscar un lloc discret per escoltar aquelles cançons que, en aquells temps, eren per a mi unes autèntiques desconegudes.
Vaig asseure’m al pedrís d’una vella porta al costat d’un home que em va saludar amb simpatia i amb el que, entre cançó i cançó, vam anar teixint, a pedaços, una conversa força agradable. Aquest empordanès bonhomiós i xerraire va resultar ser en Ramon Carreras, un excel·lent compositor d’havaneres (Un llop de mar, Cala Montgó, Els braus del nord, Rossinyol de Valldaura…) i un home decidit perquè, així que va saber que jo cantava i tocava la guitarra, em va proposar una audició per incorporar-me al seu grup.
Després de tocar rock i fer de cantautor contestatari, allò de les havaneres se’m feia estrany però què coi, música és música, i un estiu per davant ple d’actuacions era d’allò més llaminer. Com que en Carreras vivia a Barcelona i jo també, al cap d’una setmana, junt amb en Toni Bertran, ja formaven el Grup Rems. Ells dos eren més grans que jo i em deien “el nano” però va ser una bona època plena cremats i actuacions per tota Catalunya. Vaig estimar el món de les havaneres, fins i tot en vaig compondre alguna. Vaig actuar a grans ciutats i a petits pobles, a grans teatres i a sobre d’un remolc de tractor i vaig conèixer molt bona gent… però com sóc un cul de mal seient al cap de dues temporades ja maldava per dedicar-me a altres afers, i la solució va ser, tot saltant-me la tradició de passar les coses de pares a fills, cedir el meu lloc… al meu pare, que, per edat i qualitat musical, encaixaria perfectament i encara milloraria el grup.
Tot i que feia molt de temps que havia deixat de tocar, el vaig poder convèncer i l’home va tornar a gaudir, durant quinze anys, de la seva veritable passió: trepitjar escenaris.
I així ell es va dedicar a les havaneres i jo vaig tornar a fer de cantautor, esporàdicament, perquè el teatre ja va començar a ocupar-me tot el temps lliure. Tot i això, mai vaig deixar de banda les cançons marineres i l’últim any de la etapa del pare al grup, quan la seva malaltia no el permetia actuar, jo li feia el relleu i recuperava per unes hores totes aquelles cançons entranyables…
P. D. Em pregunto que hauria passat si en lloc d’asseure’m al costat d’en Carreras ho hagués fet al costat d’unes nòrdiques d’allà a prop. En cas de reeixir, no sé si hagués involucrat el meu pare…
joanrosquellas 