Em va agradar llegir l’experiència que una escola tarragonina va animar a fer als seus nens i nenes: “L’alumnat de 3r ha après a escriure una carta i a enviar-la. S’han enviat una carta entre ells. Ja estan esperant que els hi arribi la seva.”
En comentar-ho a casa, vaig assabentar-me què aquesta experiència no és cap novetat i que moltes escoles la practiquen. I em va fer content saber-ho. Que de ben petits aprenguin a expressar les seves idees i a comunicar-les als seus amics i coneguts és fantàstic.
A resultes d’això em vaig fer la següent pregunta: quant fa que no rebo una carta? Vull dir una carta personal. No una carta del banc, d’una companyia telefònica o de qualsevulla entitat amb què hi tinc relació. No. Vull dir una carta escrita a mà. D’un familiar llunyà, d’un amic, d’un conegut… Ni me’n recordo.
És clar que jo tampoc em dedico a l’art epistolar amb gran fal·lera. Encara em fa una certa vergonya recordar el fracàs que vaig sofrir durant la maleïda pandèmia. Us en faig cinc cèntims. En aquells tristos dies de tancament, vaig tenir la brillant idea d’escriure cartes a familiars i amics. Tot i que em podia posar en contacte amb ells per telèfon o per missatge electrònic, la comunicació de puny i lletra em va semblar més personal i entranyable.
Si d’alguna cosa disposava en aquells moments era de temps. Abans d’escriure una sola carta, ja em delia pensant en rebre les seves contestes.
Però… Ai las! No conservo cap agenda on hi figurin les adreces de la gent. Tots els meus contactes els tinc al mòbil i en el seu moment no se’m va ocórrer, quina feinada, apuntar també les adreces postals… Total, vaig continuar enviant missatges electrònics i correus, per què no dir-ho, amb la cua entre cames.
De totes maneres, no descarto començar a recopilar adreces de familiars i amics. Potser algun dia els sorprengui amb alguna comunicació escrita a l’antiga manera. A veure… Em prepararé aquell “recado de escribir” que don Juan Tenorio li reclamava al seu criat Ciutti per tal de redactar llargues i ardents missives per engalipar a romàntiques donzelles. Bon paper, ploma estilogràfica, sobres elegants i els segells corresponents. Hauré d´anar amb compte de fer una lletra esvelta i llegible i, un cop escrita i tancada la missiva, em tocarà cercar una bústia, que ara que hi penso fa molt de temps que no en veig cap… Ai!
Bé, ja m’hi posaré un dia d’aquests. Ara he d’enviar uns whatsapps a la colla per fer-los saber les darreres novetats.