No fa massa, un amic de la infància em recordava aquelles xafogoses tardes de principis d’estiu quan, havent dinat, ens reuníem un grupet de nanos del mateix barri. S’havia acabat l’escola i teníem unes ganes boges de córrer pels carrers però com feia massa calor per jugar a la pilota o a les bales, el recurs més habitual era refugiar-nos en la frescor ombrívola d’una escala de veïns i allà, asseguts al terra, dedicar-nos a explicar “aventis”.
Suposo que gràcies a la meva addicció a les lectures de Verne, Blyton, Guillermo y los Proscritos de Crompton i tota mena de tebeos, jo era qui gairebé sempre, acabava explicant les “aventis” més llargues i lluïdes. I l’èxit no el devia tant a la meva imaginació desbocada, que en això hi tenia dignes competidors, si no a l’estratègia de fer intervenir, en les peripècies que relatava, els meus companys, assignant-lis un paper dins de la trama perquè se’n poguessin sentir protagonistes. “I mentre tant jo que feia?” “I la meva ferida era greu”, preguntava un o l’altre mentre avançava la narració, i jo me les empescava perquè tots tinguessin la seva dosi d’emoció i heroisme.
I pel que veig, la prova de què allò donava resultat és la persistència en la memòria del meu amic d’aquelles caloroses tardes d’estiu.
Imagino que a tots ens agradaria viure grans aventures; descobrir illes deshabitades, pujar a muntanyes recòndites, creuar deserts abrusadors, banyar-se en llacs tropicals… però com això és molt difícil, ens queden les vacances per visitar indrets que desconeixem, fer un creuer, fer el turista o, simplement, mandrejar, cosa molt recomanable. I això, si t’ho pots permetre, està molt bé.
Però de totes maneres no s’ha de renunciar mai a la aventura èpica, a l’odissea memorable, a l’emoció del conflicte desconegut… a les “aventis” que explicàvem o ens explicaven de petits.
I com podem fer-ho? És molt fàcil i còmode. Podem viure grans aventures a la gandula, a l’hotel, a la terrassa o al sofà. Només hem d’obrir un bon llibre i deixar-nos portar.
Anar a la llibreria o a la biblioteca i buscar un bon llibre, o dos o els que sigui, pot convertir aquest estiu en un gran estiu ple de bones històries. La imaginació i el talent de milers i milers d’escriptors estan al nostre abast. Us recomano que, si no sou lletraferits, perquè aquests no paren de fer-ho, llegiu un llibre aquestes vacances i visqueu les vostres aventures. Més emocionant encara que aquelles entranyables “aventis”.
P.D. Ara que hi penso… Els nanos ens assèiem a la frescor de les escales de veïns perquè en aquells temps ningú tancava les escales. I el Duo Dinámico feia petons a les nenes de quinze anys sense que el fotessin a la presó per pederastes i podies córrer mitja Europa amb auto-stop sense que et passés res i podies veure la Mona Lisa sense vidres enmig i… Ai, Rosquellas que t’estàs fent gran…
joanrosquellas 