Intel·ligència morta, viva o artificial?

La famosa frase:“¡Muera la inteligencia!”, que Millán Astray, fundador de la Legió espanyola, va dir-li a la cara d’Unamuno l’any 1936, ha estat recollida per un munt d’historiadors i cronistes durant més de vuitanta anys. Fa temps, però, que tota una colla de publicacions d’ideologia franquista neguen que això ho digues el seu ídol admirat i afirmen que en realitat va dir: “¡Mueran los intelectuales!” que, com podeu veure, és una cosa absolutament diferent, oi? Quin nassos.

Doncs bé, allò que el també autor del famós “¡Viva la muerte!” (quina fixació tenia aquell paio amb la mort) volia dir amb la seva famosa frase era: no pensis i tot anirà millor. Pel poder, és clar.

I és que en aquell temps, tot just començada per Franco la guerra incivil, ell veia molt clarament (a mitges però, recordeu?) que el poder seria seu i dels seus. “In saecula saeculorum” li va faltar pronosticar.

Aquelles històries que explicava l’avi en blanc i negre, tornen a l’actualitat i haurien de treure els colors a tota la trepa que ha fet els ulls grossos davant dels feixistes i, sobretot, als qui obtenen poder gràcies a la seva crossa.

I, com que es tracta d’un poder compartit, després de les municipals el PP ha cedit als seus socis de VOX (ecs), ni més ni menys que càrrecs que tenen a veure amb la cultura! I aquests paios al crit de “¡Muera la intel·ligència!” s’estan posant les botes. I com a exemple el nou president del Parlament balear. Un individu que és el campió del negacionisme (canvi climàtic, violència masclista, vacunes) i l’enemic acèrrim del feminisme, l’avortament, la comunitat LGTBI, l’eutanàsia i l’ecologia. Fins i tot està convençut que hi ha una conspiració per substituir els blancs catòlics per africans musulmans. Això per no parlar del bombero torero, ai! del conseller torero del govern valencià i del regidor de cultura de Borriana que ha cancel·lat les subscripcions de l’ajuntament a les revistes Camacuc, Cavall Fort, El Temps, Enderrock i Llengua Nacional. I és que, clar, horror! estan escrites en català. O hauríem de dir en valencià? O hauríem de dir en la llengua dels Països Catalans?  

Crec que veurem coses molt grosses després de les properes eleccions. Guanyi qui guanyi Catalunya sortirà perdent. I és que ens tenen unes ganes! Tots! Uns pel que deixen fer i altres pel que ens volen fer.

Quan sento a l’Abascal parlar tan tranquil de suprimir les autonomies (per mi se les pot fotre on li càpiguen), augmentar la presència militar a tots els territoris de l’Estat i molt especialment a Catalunya, il·legalitzar l’independentisme, imposar la llengua comuna (això de comuna fa una ferum…) i eliminar la immersió lingüística… al·lucino. Aquest també és d’aquells de: “¡Muera la inteligencia!”. I quina mania amb el català!

A Catalunya, TOTHOM sap parlar el castellà, les televisions, els diaris, les ràdios, el cinema son MOLT majoritàriament en castellà. De què coi tenen por? Qui és l’oprimit? Qui és l’opressor? I, malgrat tot, hi ha una colla d’hominoides que voldrien acabar amb una llengua mil·lenària pròpia del nostre país. Deixeu en pau la immersió lingüística i deixeu-nos en pau a nosaltres.

Hi ha coses que callem per prudència o per por. I ja n’estic fins la gorra! Cal proclamar-ho. Som un país ocupat. Tenim una llengua i una cultura pròpies. Tothom, històricament, ha estat benvingut a casa nostra però aquell que vulgui acabar amb allò que ens és propi és un genocida. Al contrari que aquesta gentussa, jo crec en la intel·ligència, tot i que a vegades tinc dubtes envers la intel·ligència artificial. Ara bé, veient els polítics d’arreu, vols dir que un robot no ho faria millor que aquesta colla de mentiders i ignorants?

Qui m’ho havia de dir!

Estimats lectors, si un dia d’aquests coincidim pel carrer no em sorprendrà gens ni mica que, tan aviat com em veieu, canvieu de vorera. No us faré cap retret. Ho trobaré un fet natural i comprensible considerant que, des de fa pocs dies, m’han declarat terrorista.

Sí, sí. Ja està! A més a més de ser: català, culer, ex pixapins, publicitari, teatreru i juntalletres, ara resulta que també soc terrorista. I per què?, us preguntareu.   

Doncs perquè el govern espanyol, que tant ens pondera i ens estima, ha inclòs l’independentisme català a una llista terrorista de l’Europol. I olé! I com que jo soc, des de sempre, independentista, voilà! Soc terrorista.

Això sense haver de conspirar, dur passamuntanyes, planejar malifetes i altres maleses. I a més, què voleu que us digui, no m’hi acabo de veure. Però no hi fa res, sembla ser que la colla del Sánchez sí m’hi veuen. Què hi farem…

Quan després d’assabentar-me de la meva nova qualificació se’m va passar l’ensurt, vaig pensar que no hi hauria cap problema. Europa ens mira. Europa sap que aquí ens posem samarretes, sortim al carrer plegats i no llancem ni un paper a terra. I si hi ha alguna esbatussada és poca cosa. O no ho sap? Després de pensar-hi, me n’adono que Europa no sap un Borrell, ai! vull dir un borrall. Al capdavall, el Parlament Europeu està ple de la mateixa genteta que el de Madrid. El que passa és que algun ximple ens va dir que ens miraven i el vàrem creure. Ens vàrem creure que érem importants i que manifestar-nos tan educadament ens duria de pet a la independència.  I és que ja ho deia Unamuno: als catalans ens perd l’estètica. I en Jaume Sastre rebla el clau: “La punyetera estètica dels collons que ens porta a voler la independència només si és amb l’aprovació, l’admiració i els aplaudiments de l’enemic espanyol que ens maltracta, espolia i saqueja sense pietat.”

Però tornem a la inclusió de l’independentisme català a la llista terrorista.

L’eurodiputada catalana Diana Riba, esverada ella, li va preguntar a Jean-Philippe Lecouffe,  el cap gros del Comitè de Llibertats del Parlament Europeu, per què ens havien penjat aquesta llufa, el paio li va contestar que ells feien el que deia l’estat espanyol i quan l’eurodiputada li va demanar si en teníem proves o si ho havien investigat, l’home li va contestar: “Nosaltres no hem de qualificar els fets” i se’n va anar tot cofoi a endrapar un bon tiberi a la salut del contribuents.

No voldria ser mal pensat però què us hi jugueu que aquest moviment del govern veí té a veure amb el proper judici als CDRs? I és que, mentre aquí ens estomaquem entre nosaltres, els veïns no paren i no pararan. És el que deien Quevedo…: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió (…) En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tenir enemigos y guerra”… i Fraga: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantes veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por conseguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilitzar”.
Colló! I jo soc el terrorista…

L’incansable Coromines

El darrer cap de setmana d’abril i el dilluns 1 de maig es va celebrar la XIX Mostra Nacional de Teatre Amateur a Pineda de Mar. Una munió de teatreferits (setanta grups de teatre i milers d’espectadors) vam inundar, com cada any, aquella població del Maresme. Però no és de la meva afecció al teatre d’allò que vull parlar aquí, sinó d’un personatge cabdal de la nostra cultura: Joan Coromines i Vigneaux, treballador incansable de la llengua, que durant gairebé trenta anys ho va fer a la seva casa estudi, precisament a Pineda de Mar.

Nascut a Barcelona el 1905, estudia a la universitat d’aquesta ciutat i obté una beca per cursar estudis de llengua retoromànica a Zuric. Va acabar la seva llicenciatura a Madrid on tingué de mestre a Ramón Menéndez Pidal.

L’any 1930 treballa a l’Institut d’Estudis Catalans. Un any després publica la seva tesi doctoral: Vocabulari Aranès i començarà a treballar en la seva gran obra: l’Onomasticon Cataloniae.

A les darreries de la guerra incivil, el mestre Coromines es va exiliar a diferents països fins obtenir una càtedra a la Universitat de Chicago. Entre el 1954 i el 1957 publica el Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana.

L’any 1967 es jubila i sovinteja les seves estades entre Barcelona i Pineda de Mar, on finalment, compra un terreny i es fa construir una casa en la qual hi treballarà fins a pocs dies abans de la seva mort, l’any 1997.

Fruit de la seva exhaustiva tasca, que el porta a dedicar jornades de treball de dotze a catorze hores, l’any 1991 publica el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana que consta de deu volums i el 1994 acaba i publica la seva obra magna: l’Onomasticon Cataloniae, on hi recull i explica els topònims antics i moderns dels territoris de parla catalana: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i franja de Ponent. Per a l’elaboració d’aquesta obra, va escriure a mà més de quatre-centes mil entrades, consignades en més d’un milió de fitxes ordenades alfabèticament.

El seu capteniment absolutament catalanista el va fer rebutjar una càtedra a Madrid, una butaca a la Real Academia de la Lengua Española i la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.

Ell, que era un home que s’estimava totes les llengües, no tenia res en contra de la llengua castellana però no podia suportar el tractament que Espanya donava a la llengua catalana.

Entre obra de teatre i obra de teatre, vaig passar amb respecte per davant de la casa d’en Joan Coromines, un home savi, laboriós i auster que va saber fer més gran el nostre petit país.

I aquest de l’esquerra qui és?

Hi ha moltes cases que guarden als calaixos dels seus mobles o les seves estanteries capses de fotografies, àlbums de fotos i diapositives antigues.

Moltes d’aquestes imatges contenen alguna incògnita. Algun misteri que només podrien resoldre, en la majoria dels casos, persones que per desgràcia ja no hi són. Aquesta foto dels pares on se la deurien fer? Quin any seria? I aquest de l’esquerra qui és?

Hi havia un temps en què fer o fer-se una fotografia era una cosa especial. Una mena de ritual exclusiu per a trobades familiars, casaments, comunions, aniversaris o dies de la palma.

Afortunat aquell que hereta una capsa o un àlbum amb fotografies familiars on algú ha tingut la paciència d’escriure, al dors o al peu de les imatges, la data i el lloc on es van fer. I si, a més a més, hi ha consignat qui hi surt, ja és per llogar-hi cadires.

És clar que hi ha gent ordenada que dedica el seu temps a guardar en àlbums les imatges més preuades però, des que tots podem fer fotos a dojo amb el mòbil, la cosa és més difícil.   

Al marge dels enamorats de la fotografia de sempre que carregen amb bones màquines i  objectius poderosos, avui el comú dels mortals fem les fotos amb el mòbil. I no en fem una, no, en fem a grapats. Això de treure el telèfon de la butxaca i clicar és tan fàcil! És una pràctica molt còmoda i amb molts avantatges però també amb els seus problemes.

Al cap de l’any fem moltíssimes fotografies, la majoria de les quals no arribem a veure-les bé del tot. Una mirada a la pantalla i au. Son imatges que es quedaran a la memòria, però no a la nostra, sinó a la virtual. A la del mòbil, a la d’un llapis de memòria, a la d’un disc dur extern o en allò que en diuen el núvol.

El núvol! Com en saben, aquesta gent que ens marca el pas, d’entabanar-nos! Què bonic això del núvol! Fa que t’imaginis les teves fotografies voleiant pel cel entre volves de cotó fluix al ritme d’una simfonia de Vivaldi, quan en realitat estan entaforades, convertides en bytes, en grans servidors. Enormes ginys electrònics que consumeixen un munt d’energia i que deuen contaminar de mala manera l’entorn i els veritables núvols que ens suggereixen.

Jo no sé vosaltres, però el meu problema és que, encara que seleccioni amb molta cura un grapat de les que considero les millors imatges d’un acte o un viatge i les guardi en una carpeta (en tinc un munt), acaben, allò que deia, emmagatzemades en un aparell de memòria. Em prometo a mi mateix que un dia les faré imprimir i les guardaré en àlbums de colors on hi consignaré les dades. Per desgràcia, mai trobo el moment de fer-ho.

Ep! Fins ara! Escriure envers això, m’ha carregat les piles! Ara mateix buscaré alguna d’aquestes carpetes que conté bons records… Veiem quina? Sí, aquella! La del viatge a la Provença que… ai! Ara mateix no recordo on la vaig guardar. Encara feia servir CD’s? On els tinc? Ah, sí! A la primera estanteria de l’estudi. Òndia, i ara què? Aquest ordinador ja no té disquetera per a CD’s i la disquetera externa li vaig deixar a… Calla! Que potser les tinc en una memòria externa… O no? No, no! Ja la dec haver pujat al núvol! Vaja, ara no tinc connexió…

Sabeu què? Ja ho faré en un altre moment… o demà. Demà mateix. Sí! Millor. Però ho he de fer. Ho he de fer! Faré imprimir les fotografies més maques, les posaré en un àlbum i consignaré el dia, l’any i el lloc on es van fer i qui hi surt. No voldria pas que quan els meus fills o els nets les mirin, preguntin: I aquest de l’esquerra qui és?

Passat, present i futur

Llegeixo, esparverat, que l’editorial Harper Collins ha encarregat reescriure les novel·les d’Agatha Christie per tal d’eliminar referències ètniques com “negre”, “jueu” o “gitano” i descripcions físiques com “faccions orientals”, “temperament indi” o, fins i tot, “un home amb boniques dents blanques”.

Una comissió de “lectors sensibles” (no especifiquen si també hi haurà lectores sensibles) tindran l’objectiu de vetllar per l’eliminació del llenguatge o de les descripcions que avui en dia es poguessin considerar ofensives. Quina conya! Què pensaria la senyora Christie de tot això? Ep! Caldrà revisar no solament els llibres sinó també els articles i les entrevistes de l’autora. Ella mateixa va fer que el capità Arthur Hastings descrivís al mateix Hèrcules Poirot com a un homenet el cap del qual tenia exactament la forma d’un ou. Quin horror! Insultar d’aquesta manera a un personatge mític!

Desgraciadament ja teníem antecedents (haurien de ser penals) de la manipulació de l’obra de l’escriptora anglesa. El seu famós llibre Deu negrets (com la vella cançó de bressol anglesa que fa ingènues referencies a la mort dels seus protagonistes) va haver de canviar de títol en la seva edició americana per I no en quedà cap i l’Illa del negre, escenari de l’obra, per l’Illa del soldat.

També han sofert igual dissort algunes obres de Roald Dahl com Matilda o Charlie i la fàbrica de xocolata i algunes noves edicions de James Bond. Quan aquest lectors o lectores sensibles descobreixin que Cervantes descriu Sancho Panza com un “labrador con muy poca sal en la mollera”, ras! A esmenar la plana al Príncipe de los Ingenios!

Qui controla el present pot controlar el passat… i qui controla el passat pot controlar el futur. A la novel·la 1984 de George Orwell, aquesta és l’explicació que O’Brien dona al pobre Winston de per què el Ministeri de la Veritat es dedica a canviar, als llibres i a les hemeroteques, totes les notícies que no els interessen. Tota una premonició.

Amb les noves edicions políticament correctes de tantes novel·les, qui llegirà les originals?

Qui gaudirà del que realment es va escriure? Penso que uns quants aprofitats volen beneficiar-se d’aquesta pretesa correcció per guanyar un munt de diners munyint la vaca d’antics bestsellers.

El problema és que Orwell tenia raó i el rentat de cervell és i ha estat incessant arreu. Només cal recordar que la mediocre sèrie de televisió Cuéntame cómo pasó es va emetre durant 21 anys! per TVE. Una colla de mentides dels temps de la dictadura que va aconseguir que gent que havia viscut aquella època de foscor, acabés empassant-se-les.

De la mateixa manera que ara els enormes altaveus mediàtics de Madrid estan aconseguint que tot el país veí es convenci que, de sempre, els àrbitres han ajudat el Barça… incloent els catorze anys sense guanyar una Lliga, Guruceta, Plaza (“mientras yo sea presidente del colegio de árbitros, el Barcelona no ganará la Liga”) i els seus mariachis. Ai, Senyor…

Els tres objectes

El proppassat mes de febrer ens va deixar en Josep Maria Espinàs, un home d’aquells que sembla mentida que ja no hi sigui perquè sempre hi ha estat.

Prou se n’ha parlat d’ell perquè ara jo, dos mesos més tard, em posi a glossar-lo. Encara que ganes no me’n falten… No, estava pensant en unes declaracions que va fer, fa uns quants anys, al ser preguntat pels seus tres objectes preferits. No va dubtar gens.

Va triar tres objectes que l’han acompanyat sempre en el seu ingent treball literari.

La seva vella màquina d’escriure Olivetti (mai va voler passar-se a la informàtica) on va “picar” un munt de novel·les i més d’onze mil articles, al ritme del soroll dels caràcters metàl·lics que premien la cinta contra el corró de goma per deixar impresos en el paper els texts desitjats.

La seva pipa (una de tantes) que l’ajudava a rumiar mentre l’omplia en tot allò que escriuria i que, quan s’apagava, li concedia uns moments de calma per prendre alè, encendre-la de nou i reprendre la feina amb més ganes encara.

I, per fi, el Diccionari Etimològic de Joan Coromines el qual consultava per pur plaer manta vegades, només per aprendre coses noves de l’origen de les paraules que trobava a l’atzar en les seves pàgines.

Tres objectes que sempre tenia a mà i que van acompanyar tota la vida al gran Espinàs… o a en SÀPIENS, anagrama d’ESPINÀS que li va regalar en Màrius Serra, quan el mestre va fer els vuitanta anys…

Què clar tenia l’Espinàs la tria dels tres objectes importants per a ell, però tothom ho té tan clar? Seríem capaços de decidir, en pocs instants, quins tres objectes triaríem nosaltres? 

Ep! No s’hi val utilitzar la cantarella de la vella cançó que deia que hi ha tres coses a la vida i que, qui les tingui, pot donar gràcies a Déu: salut, diner i amor. No.

Tot i que el diner, molt difícil d’aconseguir per a molts, no és impossible d’obtenir, però la salut i l’amor, per desgràcia, escapa del tot a la nostra voluntat.

Pensant-ho bé, veurem que, com sempre, l’Espinàs va fer una tria molt assenyada.

Ell era un escriptor que ens parlava de la senzillesa de les coses i de la seva transparència per reflectir, en allò més insignificant, la complexitat del món.

Per això també en la senzillesa de la seva tria s’aprecia el seu món complex: el fer (la màquina d’escriure), el plaer (la seva pipa) i el saber (el seu diccionari etimològic).  

Quin mestre, l’Espinàs!

Calor i fred

Espero que, quan llegiu aquestes lletres, el fred que fa en el moment d’escriure-les ja sigui fora. Acostumem a queixar-nos de les baixes temperatures malgrat ser conscients que duraran quatre dies. Recordeu que no fa gaire ens queixàvem de la calor? La qüestió és queixar-se. Jo el primer. Doncs en la calor i en el fred estava pensant fa uns moments.  

Caloreta a l’ànima

La Festa Major de Sant Pau d’enguany, ens ha deixat un acte que es mereix que hi parem atenció: la recuperació d’“El Ball de Sant Pau” de Ribes.

Aquesta nova posada en escena de l’obra recollida per Pere Carbonell quedarà com una fita històrica que els estudiosos de la cultura popular podran ressenyar i analitzar. Però per a mi, que vaig tenir una modesta participació en aquest acte i que per tant el vaig viure gratament des de dins, té una gran importància.

Veure el teatre ple, com tal vegada ho va estar fa cinquanta anys, amb actors, músics i públic entregats, compartint amb les dues entitats, els Xulius i el Centre Parroquial, la il·lusió d’aquella estrena… em va emocionar.

Sempre m’he definit com “un home de fer feines”, ja sigui la que m’ha omplert el plat o les que m’omplen l’esperit. Entre aquestes darreres, el teatre és la més senyera. Precisament per això, que fos el teatre el pont que va dur una entitat a l’altra, em va fer molt i molt content.

Fredor a la panxa

Hi ha coses que em deixen fred i m’atabalen. Llegeixo que el partit que governa el nostre país ha afegit al seu cognom el terme: “referendista”. Tot i que sembli un acudit, trobo que no fa gens de gràcia. També podien haver optat per “panxacontentista” o “menjadorista” (per allò de la menjadora, que deia el de la deixa), malgrat que a mi m’agrada més: “unilateralista” o “marxista” (de marxar d’una punyetera vegada).

I, quan començava a recuperar-me dels calfreds, me n’assabento que els “referendistes” diuen que pactaran, amb l’estat espanyol, un referèndum. Aquí ja no són calfreds, aquí ja m’agafen les tremolines de pensar com riuran els psoeboys o els ppvoxboys quan se n’assabentin de la proposta.

Però, com tot pot anar a pitjor, resulta què el tal referèndum requerirà un mínim de 50 % de participació i un 55 % de vots a favor del sí. Ai! Que la majoria ja no és 50 més 1?

No sé… quin fred… Potser sí que volen fer un referèndum però… el volen guanyar?  

Passi-ho bé, senyor Dos mil Vint i dos

M’assec davant de l’ordinador per escriure aquestes lletres i me’n adono que l’any se’ns està esmunyint de les mans. Quan aquest text vegi la llum ja serem al desembre. Tal vegada en mig d’aquell pont o aqüeducte que marca el començament de les festes de Nadal. Ja haurem passat el maleït i imposat Black Friday. Ens estarem preparant per anar a algun dinar d’empresa i ja estarem a punt per gastar, durant les festes nadalenques, més del que ens seria higiènic.

Desgraciadament, i tant de bo m’equivoqui, seguirem patint una terrible guerra ben a prop de casa.

També estarem immersos en l’inefable Mundial de Qatar, un esdeveniment que demostra que la ignomínia humana, sense necessitat de guerra, tampoc té aturador.

Veurem córrer la pilota per un país on una colla de sàtrapes fa anys que es dedica a demostrar que amb calés tot es pot fer.

Aquests paios van començar comprant equips de futbol i van acabar comprant el futbol sencer. Van corrompre a qui fes falta per tal d’adjudicar-se la seu del Mundial i ho van aconseguir. Fins i tot van obligar a canviar les dates del campionat perquè a casa seva fa molta calor a l’estiu. Ja ho sabíem això. Que tots hem vist “Lawrence d’Aràbia”, coi!

Aquesta mena de moderns faraons s’han fet construir uns camps de futbol, a la manera de modernes piràmides, aixecades al desert sobre milers de cadàvers d’obrers-esclaus.

La resposta de la resta del món, que s’anomena a ell mateix civilitzat, ha estat queixar-se una mica (que no sigui dit…), abaixar el cap i embeinar-se-la.

Aniran de la mà, tots juntets, a jugar a la piloteta a un país on no es respecten els drets humans, es passen per l’arc del triomf els de les dones i s’engarjola els homosexuals.

Això sí, diuen que alguns equips, com a protesta, sortiran al camp amb un braçalet amb els colors de l’arc de Sant Martí. Oh! Quina proesa! Ja m’imagino aquells individus del mocador de fer farcells al cap, caient de genollons i demanant perdó…

En fi, que se’n va un altre any i el més calent és a l’aigüera.

Passi-ho bé, senyor Dos mil Vint i dos! Ja pot marxar ben avergonyit, ja, que entre altres molts disgustos, ens deixa una guerra infame i un Mundial de vergonya. Deixi passar el seu successor, a veure què tal es comporta.

Caldrà rebre’l amb moderat entusiasme perquè, fins que no li veiem el cul, no sabrem si és gall o gallina.

Què vols ser quan siguis gran?

És un fet habitual que, quan arribes a l’adolescència, la família, més per fer conversa que per xafarderia, no pari de preguntar: “I tu, què vols ser quan siguis gran?”

Recordo que quan van començar a demanar-ho jo tindria dotze o tretze anys i anava per la vida amb cara de sorpresa perquè, en aquells temps, gairebé tot em feia obrir els ulls com si fos un esparver intrigat: els tebeos del cosí que ja s’afaitava (jo comprava “El capitán Trueno” i ell “Superman” i “Batman”), els partits del Barça (vivíem a Les Corts), els discos que gravava el pare (era un gran artista) i… la filla gran de la carnissera del barri.

Amb aquests antecedents, intentava planificar el meu futur i no acabava de veure-ho clar.

Un dia vaig decidir que seria dibuixant i em guanyaria la vida creant herois invencibles i valentes heroïnes. Com la filla gran de la carnissera.

Un altre dia vaig decidir que seria jugador de futbol. Porter del Barça. I que pararia un penal al darrer minut d’una final i la gent m’aplaudiria molt. Sobretot la filla gran de la carnissera.

Una mica després em vaig convèncer que el meu futur seria la música. El meu pare em va descobrir els Beatles i ja va estar. Em deixaria créixer els cabells i compondria cançons fantàstiques. A la filla de la carnissera, és clar.

Aleshores va passar el següent. Un oncle meu havia començat a fer teatre en un grup d’afeccionats del barri. Després de mesos d’assajos, quan va arribar el dia de l’estrena tot va anar d’enrenou a casa seva. Va portar al teatre una taula, cadires, gots, un porró i no sé quantes coses més. L’expectació era tremenda.

Així que va començar la funció, el meu oncle ja hi era a l’escenari, assegut a una taula i seguint les converses de la taverna on transcorria l’acció. Passava l’estona i ell no deia res però mirava, assentia i anava traginant la seva beguda sense perdre en cap moment el paper de bon parroquià. Tot d’una, es va aixecar i va anar cap a la barra amb gest decidit. Jo aguantant la respiració em preparava per gaudir de la seva actuació tan assajada. “Què es deu?” demanà amb veu ferma. “Quinze pessetes” li contestà el cafeter. L’oncle es va ficar la mà a la butxaca, va treure els diners i els va deixar a la barra amb contundència (massa, va anar quinze dies amb la mà embenada): “Com aquestes!” va dir rotund i va fer un mutis rapidíssim. Ja no va tornar a sortir en tota la comèdia… però a mi, aquella breu però contundent aparició de l’oncle, em va despertar el cuc del teatre i em va crear un problema. Una possibilitat més per destriar què voldria ser quan em fes gran.

S’acosta l’hora del canvi d’hora

Exactament la matinada del divendres 23 de setembre, a les 3.04 hores, durant l’equinocci del mateix nom, va arribar la tardor.

Recordareu que gairebé tothom l’esperava amb candeletes per veure sí, d’una vegada per totes, ens desempallegàvem de la calor tropical que aquest any s’ha passejat pels nostres pobles i ciutats com si fos a ca la sogra, que és molt millor que la frase corresponent en castellà “como Pedro por su casa”, perquè a ca la sogra t’estalvies el gasto de llum, aigua i teca.

El que passa és que aquestes setmanes que duem de tardor, la fresca ens l’hem hagut de pintar a l’oli. Paciència…

Ara ens trobem a les portes d’una altra data important: el canvi d’hora.

Vam canviar d’estació i ara canviarem d’hora. L’esdeveniment es produirà la setmana que ve, exactament el 30 d’octubre. Alerta! La matinada del dissabte 29 al diumenge 30, haurem d’endarrerir el rellotge de les 03:00 a les 02:00. Haurem guanyat una hora i per tant podrem dormir una hora més. O no. En tot cas, malaguanyada hora de més en diumenge. Ves per què no ens la regalen un dia feiner? Al menys per un dia, aquells cinc minutets que implorem de més es convertirien en seixanta…

Això del canvi d’hora no deixa de ser inquietant. Els comitès d’experts no acaben de posar-se d’acord sobre la seva conveniència o no. Fa anys que s’especula amb la possibilitat què l’any a venir sigui el darrer en això de manipular el rellotge, el temps i el son del personal.

L’Institut per a la Diversificació i Estalvi d’Energia (IDAE) afirma que aquest canvi horari suposa un estalvi de la despesa energètica d’un cinc per cent, que equival a uns 300 milions d’euros l’any i que això comporta un estalvi de sis euros anuals per habitatge en consum domèstic. És fàcil pensar que per a aquest viatge no necessitàvem alforges.

¿Voleu dir que per estalviar el que costa un esmorzar, no per persona, sinó per habitatge, paga la pena tanta molèstia?

¿Perquè, quan ens deu costar als soferts contribuents aquest renoi d’Institut per a la Diversificació i Estalvi d’Energia i tota la patuleia d’experts que no acaben de posar-se d’acord i que s’han passat un munt d’anys marejant la perdiu? Això sense comptar, esperem que no, que el seu sou no l’hagi negociat un personatge com l’antic president del Barça.

I és que, a més, no és que no s’aclareixen tan sols en el canvi d’horari (el proppassat any 21 havia de ser l’últim), tampoc tenen clar què fer en cas que es decideixi deixar de canviar-lo. Què fer? Adoptar l’horari d’estiu o el d’hivern?

Ser o no ser: aquest és el problema: saber si, a l’esperit, li és més noble sofrir els cops i els dards d’una posta de sol més tardana, o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions i eliminar-les combatent en defensa d’una posta de sol més primerenca. Morir, dormir… Ep! Tampoc no cal exagerar! Quedem-nos només amb el dormir.

Perquè sembla ser que aquesta hora de son, de més o de menys, treu de polleguera a molta gent.

Pel que a mi fa, no em destarota massa les hores de llit però he de reconèixer que quan el dia s’enfosqueix tan aviat, m’envolta una sensació tristoia que em desperta unes ganes tremendes de tornar corrents cap al cau i arraulir-me tot prenent un te i escoltant música.

P. D. Per cert, que em perdoni en Salvador Oliva per haver fet servir (i manipulat) la seva traducció del famós parlament de Hamlet, de William Shakespeare, de la primera escena de l’acte tercer.