Escriure un article que es llegirà una setmana després té els seus inconvenients. Si parles d’algun fet d’ara mateix, en el moment que aquest escrit arriba al lector pot estar més caducat que aquell iogurt que va quedar ocult al fons de la nevera. Per això, cal anar molt en compte de no fer el paper galdós de molts experts tertulians que, amb una seguretat que envejarien les pitonisses de l’oracle de Delfos, pronostiquen, per do profètic o per conjectura, allò que passarà i a la setmana següent es dediquen a aclarir per què no va passar allò que ells van predir.
Total, que mai expliquen per què va passar el que va passar, sinó que expliquen per què no va passar allò que ells van dir que passaria. Com deia el mestre Puyal: “S’entén això, companyes i companys?”
Ara ens trobem que el resultat de les passades eleccions a l’estat veí, en les quals estem involucrats tots nosaltres per qüestions d’imposició històrica, ha estat com si l’hagués pensat i escrit un guionista més entremaliat que el divertit Punk shakespearià d’“El somni d’una nit d’estiu”.
Només una ment, d’allò més brillant per a mi i més retorçada pels espanyols, podia imaginar-se la nova situació: la investidura de Pedro Sánchez està en mans del partit del vituperat, perseguit, investigat, insultat i escarnit president Puigdemont. Un malson fet realitat. Sublim!
D’altra banda, els independentistes ens ho hauríem de fer mirar. Perdre entre els tres partits, d’una tacada, més de set-cent mil vots, és un desastre sense precedents, agreujat per l’abstenció i el vot a les esquerres espanyolistes que ha fet que la pèrdua de vots indepes arribi al milió.
I és que aquí no se salva ni Déu.
Començant per la ridícula gestió d’ERC regalant investidures i proposant taules de diàleg a uns paios que encara riuen ara. Quan penso que, tot just estrenat el seu càrrec al partit, en Junqueras deia: “Amb els espanyols és impossible negociar”. Coi! Doncs ja veieu, així li ha anat a ell i al seu “estic convençut”. Per cert, què ha passat amb el color vermell als cartells d’ERC? Han acabat convertint la senyera en quatre barres negres… Fixeu-vos-hi si, com em penso, hi ha repetició d’eleccions.
Junts també ha perdut cent-cinquanta mil vots i la CUP ha desaparegut del mapa.
El més sorprenent és que no passa res. Ningú assumeix aquesta patacada. Ningú no ha dimitit! Ningú no plega! Què hi foten encara aquí tots aquests venedors de fum? Bé, cal dir que, al menys, la CUP parla de re fundació… Ja és alguna cosa.
Un detall per pensar-hi: si Catalunya fos independent i no hagués participat en aquestes eleccions, el PP i els seus amics, encara més feixistes, haurien guanyat les eleccions de carrer.
Ai, Espanya… si és que ets com ets…
joanrosquellas 